dilluns, 7 de maig de 2018

Malson angoixant


Aquest cap de setmana el PuntAvui m'ha publicat aquest article:

Malson angoixant

Estem vivint, en l’àmbit mundial, almenys des dels anys vuitanta del segle passat, una acceleració dels processos econòmics i autoritaris que estan transformant a fons les nostres societats i les relacions polítiques entre governants i governats. D’una banda, hi ha la creixent ofensiva de les elits oligàrquiques en contra dels drets econòmics i socials de les persones com a ciutadanes. De l’altra, la multiplicació dels dispositius autoritaris/antidemocràtics que van en contra dels drets civils i polítics d’aquesta mateixa ciutadania.

El neoliberalisme (econòmic i social) i l’autoritarisme estatal s’alien per anar conjuntament contra la democràcia. De fet, és la suposada “llibertat” d’una competència descarnada i desfermada entre els actors econòmics i socials la que justifica (la que produeix) el reforçament de l’autoritarisme antidemocràtic, depenent dels estats, com a condició indispensable del desplegament de l’anomenada “llibertat” a competir. Aquest és el paradigma dominant, cada cop més, en l’àmbit mundial.

La política neoliberal es caracteritza perquè estén i imposa la lògica capitalista –relació d’explotació del capital sobre el treball assalariat per tal d’obtenir una plusvàlua/benefici– a totes les relacions socials entre els humans, fins a fer-ne la forma de les nostres vides. Es tracta, ni més ni menys, de subordinar els drets de les persones als anomenats “drets de les empreses/del capital” i, en conseqüència, de disciplinar la vida de les persones en funció d’aquestes “necessitats”. Aquesta política provoca incertesa i inseguretat en la població, la fa més dòcil i submisa, desactiva la democràcia i fragmenta la societat.

En tenim un exemple en les successives reformes en contra dels drets del treball i els treballadors, que han provocat: aturs elevats i creixement de l’exèrcit industrial de reserva, baixada dels salaris, precarietat, contractes escombraria, subocupació, restriccions dels drets dels treballadors, etcètera. Un altre exemple són les retallades en els serveis bàsics que afecten la majoria de la població i que han donat lloc a: l’augment de la pobresa i l’exclusió social, uns lloguers cada cop més cars i prohibitius, l’explosió dels desnonaments, etcètera.

Alguns diuen que l’aparició de Trump i el neoproteccionisme i populisme de dretes americà, i d’algunes rèpliques a diferents països europeus, i també de la resta del món, farà canviar l’anàlisi que hem fet anteriorment. Contràriament, ens hauríem de preguntar per què apareixen aquests fenòmens (econòmics, polítics i socials) que ens demostren que una part, força important, de la classe obrera i les classes populars s’enlluernen amb propostes que no posen realment en qüestió el sistema/mode de producció (capitalista) que provoca el seu malestar i els seus problemes, i que a vegades arriben a ser racistes, xenòfobes i amb pinzellades feixistes. I la resposta és, crec, que l’esquerra tradicional socialdemòcrata ha abraçat clarament el paradigma (econòmic, social i polític) dominant; i, al mateix temps, que l’anomenada esquerra alternativa és incapaç d’oferir una estratègia creïble per a la classe obrera i les classes populars.

dilluns, 16 d’abril de 2018

Cicles, crisis, recessions


Fa pocs dies La Directa em va publicar aquest article:


Cicles, crisis, recessions



13/04/2018
Aquest és un tema controvertit en l'àmbit econòmic (també en la terminologia), però que ha guanyat importància des de la crisi de 2008 (veure Carchedi i Roberts entre d'altres). En el paradigma econòmic dominant, l'economia neoclàssica, pensen, seguint la llei de Say ("tota oferta crea la seva pròpia demanda"), que els cicles econòmics estarien determinats exògenament per xocs aleatoris de caràcter indefinit, però en el marc d'un capitalisme intrínsecament estable. Les fluctuacions econòmiques, encara que siguin importants, són manifestacions del capitalisme per equilibrar-se a si mateix davant de xocs externs. És la visió de les teories econòmiques basades en el monetarisme, l'escola austríaca, les expectatives racionals, les imperfeccions del mercat (una part del neokeynesianisme) o l'escola del "cicle real de negocis" que al·ludeix, entre d'altres, a les innovacions o xocs tecnològics.

En aquest context, davant de la crisi de 2008, s'ha parlat de l'"austeritat expansiva" com la forma de sortir-ne: la reducció dels salaris i la pèrdua de força de treballadors i sindicats permetria una recuperació dels beneficis/taxa de beneficis i, en conseqüència, més inversió, més activitat econòmica i més ocupació. Però les dades empíriques no acompanyen la teoria de que els cicles són una conseqüència de canvis en els salaris (que són molt estables) que produirien una disminució de la rendibilitat (que és molt volàtil).

En canvi, Keynes, Kalecki i l'escola keynesiana (i una gran part de la postkeynesiana) considera que la inversió és la variable clau que explica la dinàmica macroeconòmica i que determinaria els canvis en els beneficis/rendibilitat i, per tant, els cicles econòmics. Una inversió que dependria de factors psicològics, com els "animal spirits" o les expectatives empresarials i, per tant, de fet també exògens. Mantenen que amb unes polítiques fiscals i monetàries expansives adequades es pot aconseguir la plena ocupació i la taxa d'inversió que es desitgi: és a dir, el cicle econòmic es pot controlar.

Però les dades empíriques no semblen tampoc sustentar aquesta teoria. De fet, hi ha una relació de causalitat negativa entre la inversió passada i els beneficis presents: l'augment de la inversió tendeix a anar seguit d'una caiguda de la rendibilitat, i la disminució de la inversió d'un augment de la rendibilitat. Per tant, la inversió no és la variable clau ja que depèn de la rendibilitat; i, a més, la inversió té un efecte causal invers (negatiu) sobre la rendibilitat.

Marx comparteix amb l'escola keynesiana que la inversió (l'acumulació de capital en termes marxistes) és una variable fonamental de la dinàmica econòmica. Però, igual que Wesley Mitchell a la primera meitat del segle XX (veure Tapia), i a diferència dels keynesians, considera que el determinant principal del cicle econòmic és la rendibilitat (els beneficis/taxa de beneficis) que és la que determina la inversió. Una rendibilitat creixent farà augmentar la inversió en la fase de prosperitat del cicle econòmic, mentre que la rendibilitat decreixent, que provoca una disminució de la inversió, és el que determina la depressió.

Les dades empíriques (veure, com anteriorment, el magnífic treball de Tapia, Rentabilidad, inversión y crisis) donen suport a l'existència d'una relació de causalitat directa entre els beneficis passats i la inversió present (o entre els beneficis actuals i la inversió futura). Per tant, l'augment de la rendibilitat estimula la inversió mentre que la disminució de la rendibilitat inhibeix la inversió. D'altra banda, les dades ens donen una relació de causalitat negativa entre la inversió passada i els beneficis presents, és a dir els augments de la inversió tendeixen a anar seguits d'una caiguda de la rendibilitat, i una reducció de la inversió d'un augment de la rendibilitat.

Marx va rebutjar la llei de Say. Pensava que l'excés de producció (sobreproducció) generalitzat, que afecta tots els àmbits de la producció, és típica dels períodes de crisis. Quan es produeix la crisi, la plusvàlua (i per tant els beneficis) és insuficient per donar més valor al capital ja que arriba un punt en que el capital incrementat produeix la mateixa plusvàlua (o fins i tot menys) que abans d'aquest increment i, per tant, una disminució de la taxa de beneficis i una interrupció de l'acumulació de capital.

Les crisis són esdeveniments temporals que restauren per un temps les condicions normals de l'acumulació de capital, les quals després d'un període de funcionament portaran de nou a una altra crisi. I així successivament. Les crisis (els cicles econòmics) són recurrents. En el període de crisi augmentarà l'atur, es reduirà la massa salarial i el nivell de salaris i empitjoraran les condicions de treball. Tot plegat crea les condicions per un augment de la taxa d'explotació i un increment de la rendibilitat. Simultàniament, poden entrar en crisis petites i mitjanes empreses i es poden destruir els estalvis per fallides bancàries, el que fa augmentar la pobresa i el malestar social.

La rendibilitat és la variable endògena clau en el cicle econòmic (el motor de l'economia) ja que és el factor determinant de la inversió. Unes conclusions a les que ja van arribar fa molt temps Marx primer i Mitchell desprès, i que ja va demostrar empíricament Tinbergen el 1939.


dilluns, 9 d’abril de 2018

1968


Fa uns dies el PuntAvui em va publicar aquest article:

Tribuna

1968

Arriba el cinquantenari del Maig de 1968. És un moment associat, sobretot mediàticament, als enfrontaments entre els estudiants de París i la policia al Barri Llatí de la capital francesa. Però el Seixanta-vuit és molt més que això. És un moviment que va afectar molts altres països. Una gran part dels països europeus, i molt especialment Itàlia i Alemanya. I de manera significativa els EUA. Però és també el moment de la Primavera de Praga que va donar lloc a la invasió del país per les tropes soviètiques. O del moviment estudiantil mexicà que va provocar la intervenció de l’exèrcit i una veritable massacre.

D’altra banda, a cada país va tenir unes característiques molt específiques, amb diferents elements que varen actuar com a detonants. En alguns casos els moviments contestataris havien començat abans del seixanta-vuit i segons els països varen acabar molt ràpidament o, al contrari, es varen allargassar durant anys. A Itàlia, per exemple, el seixanta-vuit estudiantil va continuar amb el seixanta-nou obrer i l’aparició de noves formes de lluita i organització obreres. I alguns pensen que va durar fins a la segona part dels anys setanta. Com s’ha dit, en aquest procés alguns “vàrem deixar de ser francesos per convertir-nos en italians”.

A Catalunya (i a l’Estat espanyol) el Seixanta-vuit va tenir la seva repercussió però en un context de dictadura franquista, que tot just el 1964 havia celebrat els “25 años de paz”. Feia poc que havien nascut les Comissions Obreres i les comissions de barri, que s’havia creat el Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB) i s’havia fet la Caputxinada (1966). Sens dubte, però, va significar un xoc cultural, social i polític, bàsicament en el món estudiantil i intel·lectual i, en menor mesura, en els àmbits obrer i popular. I això es va manifestar en moltes coses: la profusió de moviments i grupuscles polítics; l’interès per totes les novetats polítiques i culturals que venien d’altres països, i molt particularment de França i Itàlia; la necessitat de llegir obres polítiques o relacionades amb les ciències socials, essencialment d’autors considerats progressistes o revolucionaris; o de veure cinema i teatre i llegir novel·la del que es considerava avantguarda; etc.

Els moviments socials de finals dels seixanta es produeixen en el moment en què, en els països desenvolupats, comença a entrar en crisi el que s’ha anomenat l’“edat d’or” del capitalisme que va començar després de la II Guerra Mundial. Els problemes creixents del sistema monetari internacional basat en el dòlar (Bretton Woods) en són, probablement, una de les mostres més evidents. Tanmateix, la causa de fons de la crisi (que acabarà desencadenant-se del tot a partir de 1973) és la disminució progressiva de la taxa de beneficis del capital (la seva pèrdua progressiva de rendibilitat), i consegüentment les dificultats per continuar l’acumulació de capital per part dels capitalistes. Això va ser degut a la creixent força dels treballadors i els seus sindicats a l’hora d’aconseguir majors salaris i millors condicions i relacions de treball, i per tant una menor explotació del treball assalariat, en el període anomenat del “pacte social” o “compromís socialdemòcrata”.

dijous, 15 de març de 2018

L'explotació del treball


Ahir La Directa em publicava un article que us reprodueixo a continuació.

L'explotació del treball

13/03/2018
El capitalisme es basa en l'explotació del treball assalariat. Des dels seus inicis fins ara. És la seva essència. Com va explicar magistralment Marx, el capital compra la força de treball del treballador pel seu valor (de canvi), que és igual a la quantitat de mercaderies que el treballador necessita pel seu manteniment i reproducció en un moment determinat (ho anomenà el capital variable). El capitalista utilitza aquesta força de treball (la capacitat de treball del treballador) per fer funcionar el seu capital constant (edificis, màquines, matèries primeres, etc.) i obtenir un producte/mercaderia final que té un valor (de canvi) superior a la inversió que ha fet en capital constant i variable.

El capitalista pot utilitzar la força de treball per un període de temps superior al seu valor, i això li permet obtenir una plusvàlua de la qual s'apropia. La qual cosa li fa acumular més capital. El valor de la plusvàlua dependrà del grau d'explotació de la força de treball, és a dir de la duració de la jornada de treball, de la intensitat d'utilització de la força de treball, i de la millora de la seva capacitat productiva (la productivitat del treball). Marx explica detalladament, i amb cruesa, a El Capital, els nivells i les formes d'explotació de la força de treball en els orígens del capitalisme.

El capitalista pot utilitzar la força de treball per un període de temps superior al seu valor, i això li permet obtenir una plusvàlua de la qual s'apropia. La qual cosa li fa acumular més capital
 
La presa de consciència de la seva situació i l'organització dels treballadors van anar propiciant, tot i que d'una forma no lineal, una millora de les seves condicions de treball. Després de la gran crisi dels anys 30 del segle XX (que als EUA va propiciar les polítiques del New Deal), de l'aplicació de les polítiques keynesianes (particularment després de la II Guerra Mundial), i de l'existència d'un model alternatiu a l'URSS i als països de l'est d'Europa, als països capitalistes més desenvolupats es va entrar en un període d'un important creixement econòmic (la Golden Age del capitalisme), en un context de millora de les condicions salarials i de les relacions laborals dels treballadors (s'ha parlat de l'època del pacte social o compromís socialdemòcrata).

Com és lògic, això va acabar afectant negativament a la taxa de beneficis dels capitalistes i va propiciar el començament de les crisis als anys 60 i 70 del segle XX, segons els països, que després es varen veure agreujades pel gran augment de preus del petroli. I va propiciar la reacció de les elits capitalistes per tal de recuperar les taxes de benefici i el control de la situació. Comença l'època del neoliberalisme, quins exponents inicials més visibles són Thatcher al Regne Unit i Reagan als EUA. Com ha assenyalat Owen Jones: "L'objectiu era el d'anul·lar a la classe obrera com a força política i econòmica de la societat, tot substituint-la per una col·lecció d'individus, o emprenedors, que competissin entre ells pels seus propis interessos...(que) havien d'aspirar a pujar en l'escala social i ...(si no) ho aconseguien, serien els únics responsables del seu fracàs".

Una de les claus essencials ha estat la reforma del mercat de treball en els darrers decennis. En el sentit de què hi hagi la màxima flexibilitat: per contractar, per acomiadar, per utilitzar i explotar força de treball gratuïta o a un cost molt baix, per empitjorar els contractes dels treballadors. En definitiva, es tracta de disminuir els salaris i tots els costos relacionats amb el treball; de dotar a les empreses d'uns poders cada cop més grans sobre les forces productives i sobre les eleccions i les decisions empresarials.

Fer un mercat de treball més flexible ha estat un objectiu explícit de política econòmica dels estats per tal de reforçar el capital i la seva autoritat sobre el treball i els treballadors
 
En aquest sentit (vegeu pel cas italià el llibre de Marta Fana), d'una banda les empreses varen començar l'externalització de certes fases productives, de l'altra, varen introduir nous mètodes productius que tendien a abaixar els temps de producció. Finalment, varen anar creixent els contractes a temps determinat, intermitents, segons el que s'ha produït, a temps parcial; els treballadors ocasionals, els treballadors interins, els treballadors autònoms (i els emprenedors); la remodelació dels horaris de treball; l'auto anomenada economia col·laborativa, etc. Som a l'època del treball precari, del treball pobre. I tot plegat ha acabat afectant també al sector públic, especialment a través de les privatitzacions, de l'externalització de la gestió dels serveis públics i de la compra d'empreses públiques (i privades), a vegades estratègiques, per part del capital estranger.

Tot això malgrat que diversos estudis empírics hagin demostrat que: la reducció dels drets dels treballadors no suposa cap millora de l'ocupació; la flexibilitat és negativa per a la productivitat i la innovació; l'austeritat imposada als treballadors no produeix cap benefici al conjunt de l'economia; la disminució de la part de la renda absorbida pels salaris és una de les causes principals de les creixents desigualtats als països capitalistes avançats.

Fer un mercat de treball més flexible ha estat un objectiu explícit de política econòmica dels estats (que a vegades ho justifiquen amb l'excusa que "els hi demana Europa") per tal de reforçar el capital i la seva autoritat sobre el treball i els treballadors. Els seus instruments han estat l'augment de la flexibilitat i la precarietat del mercat de treball, tant en termes contractuals com salarials, organitzatius o formatius. Amb això s'ha aconseguit que el capital augmenti l'extracció de plusvàlua, tot incrementant, de nou, l'explotació dels treballadors.

diumenge, 4 de març de 2018

Mirant endavant sense oblidar el passat




He llegit, amb atenció i interès, el darrer post d'Eduard López ( @elopezdomenech ) al seu bloc, el mateix dia que sortien, casualment (i no és ironia), quatre articles de reconeguts creadors d'opinió (Ferran Casas, David Miró, Jordi Muñoz, Toni Soler), que sembla que donarien la raó, amb més o menys intensitat, a l'actuació de ERC des del 21D (francament no m'atreveixo a qualificar-ho d'estratègia que, en tot cas, seria molt secreta).

Pel que fa al contingut del post, trobo encantador, fins i tot tendre, que es parli de "sinuositats de la negociació" per no parlar directament del que està essent: un espectacle lamentable per part de TOTS els que hi participen. Celebro, molt sincerament, que es parli positivament d'una persona que, en paraules de l'Eduard, "s’ha caracteritzat sempre per defugir les falses certeses, malfiar del sectarisme i qüestionar els límits de qualsevol ortodòxia establerta, començant per la del seu mateix espai polític de procedència. La seva ha estat una veu crítica, singular, que s’ha mirat la vida des de l’experiència militant però sense renunciar mai a preservar la seva individualitat a través del conreu d’una vocació lliurepensadora molt personal". Celebro que ara a ERC es conreï aquest tarannà, molt diferent del que imperava fa uns anys quan els (poquets) que dirigien amb mà de ferro l'aparell del partit no eren gens amants de les heterodòxies, les veus crítiques o les individualitats lliurepensadores. Però be, això passa (o passava) als millors partits, com a les millors famílies. I si en això s'ha millorat doncs oli en un llum. Tampoc acabo d'entendre del tot (o potser si, i potser massa) que vol dir quan ens parla de "l'esquerra no dogmàtica", però d'això en parlarem una mica més endavant.

Molt modestament, ja vaig dir que en pensava del passat recent i de la situació actual en un article de fa unes setmanes. I continuo pensant bastant el mateix. Allà hi deia: "Crec que ara cal ser eminentment pràctics, i el més important és ampliar la majoria republicana. Això vol dir, d'una banda, enfortir el discurs nacional enfront del discurs nacionalista essencialista -una cosa que fa anys que repeteix Josep-Lluís Carod-Rovira -i hi ha tornat a insistir fa poc en alguns articles molt interessants- i, d'altra banda, governar, i governar be (cosa que difícilment es pot fer a distància) amb unes polítiques econòmiques i socials i de regeneració democràtica dirigides a la majoria de la població, i especialment a les classes més desafavorides. Un govern que, evidentment, també hauria de fomentar la mobilització pels presos i contra la repressió, per la recuperació de les institucions i per agafar forces per fer realitat els ideals de la república. Coses potser no massa èpiques i que no tindran resultats immediats, però no veig, ara com ara, cap altra alternativa. Es tracta també de recuperar les institucions catalanes (Parlament i Govern) per part dels que han guanyat les eleccions: els republicans/independentistes....els republicans haurien de ser pràctics, ser conscients que ara és més important el què (recuperar les institucions de Catalunya i donar-los un contingut social i de regeneració democràtica) que no el qui (oblidem-nos de noms propis si us plau), amb un com que està clar: aplicant els resultats de les eleccions".

Però també recordava el que deia Joan Tardà en una entrevista el desembre de 2016: "Mai en la història contemporània de Catalunya no havíem tingut les eines que tenim per a proclamar la República: majoria al parlament i govern independentista. Una part important del poble ha posat en mans dels dirigents polítics la possibilitat de fer-ho. Si no ho féssim no valdrien excuses de mal pagador i dir que la culpa és d’Espanya... Ara tot depèn només de nosaltres. Només podem perdre si no tenim coratge o si no sabem fer-ho". I també, "Per això dic que si el nostre govern no compleix se n’haurà d’anar cap a casa... El poble no perdonaria". Amb altres paraules, deia jo, "aquí ningú és imprescindible, encara que tothom sigui necessari, i menys si no s'ha acabat de saber-ho fer o ens hem arronsat, almenys una mica, no proclamant i defensant la república i acceptant el 155. Per això si algú se'n ha d'anar a casa no és cap drama, hi ha altra gent que pot ocupar el seu lloc. I potser fins i tot seria positiu que arribés sang nova, idees fresques, etc.". Crec que seria molt higiènic que TOTS els que no varen fer el que calia (hi hi havia més d'una opció com apuntava a l'article) desprès del 1O/3O fessin un pas al costat i deixessin pas a gent nova, amb noves forces i idees. Però de moment, ningú ha fet cas a Joan Tardà i només Puigdemont a fet un pas al costat, provisional però. Els entenem i estem al seu costat des del punt de vista humà, del tot, però no des del punt de vista polític: tenen una responsabilitat pel que no varen saber (o ser capaços de) fer, i ho han d'assumir.

Però mirant endavant i seguint el fil del que deia en aquell article, crec que ara és l'hora de fer treball de formiga, poc agraït, per avançar en l'ampliació d'un bloc social nacional-popular-democràtic (recordem a Gramsci), amb la màxima participació possible de les classes populars i mitjanes, que tingui com a objectius la lluita antirepresiva a curt termini, i la república sobirana i democràtica a mig termini. I crec que, en aquest sentit, estaríem força d'acord amb l'Eduard. O potser no!

Tanmateix, això ha d'anar acompanyat del bon govern, de les polítiques concretes, econòmiques i socials i de regeneració i desenvolupament democràtic. No crec que ens costés posar-nos d'acord, amb l'Eduard, pel que fa a les polítiques de regeneració i desenvolupament democràtic. Crec, en canvi, que ens costaria molt més posar-nos d'acord pel que fa a les polítiques econòmiques i socials. Pel que diu i pel que ha fet ERC en aquests àmbits en aquests darrers anys, intueixo que estan pensant en unes polítiques de caire socialdemòcrata, tot i que hi ha gent (em sembla) que també se sentirien còmodes amb polítiques de caire liberal. Des del meu punt de vista és un error. La socialdemocràcia tradicional europea (alemanya, francesa, italiana, espanyola, etc.) ha entrat en una crisi evident, bàsicament perquè s'ha dedicat a aplicar les receptes neoliberals pròpies de la dreta: reducció salarial, disminució dels drets dels treballadors, més i més treball precari, reducció i privatització dels serveis socials, etc. I tampoc és que se'n surtin gaire millor els partits de la "nova política" (la socialdemocràcia d'"esquerres"), tant quan estan en el govern (Syriza) com quan estan a l'oposició (Podemos, France Insoumise, Die Linke, Corbyn). I tots ells s'han posat en mans d'Europa i de l'euro, tot pensant que amb això seran capaços d'articular una política adequada. Però no és així i també s'ha demostrat almenys des de la crisi. Si a la gent no se li diu la veritat, perquè s'ha de mantenir la "centralitat" i/o perquè hem de ser una "esquerra no dogmàtica només destinada a governar", i/o perquè "hem de tenir més Europa", es produeix un gran augment de l'abstenció i/o la gent es dedica a votar a partits de dreta que els hi ofereixen falses solucions, però aparentment fàcils, que sovint van acompanyades de plantejaments xenòfobs, racistes, etc. I així s'ha vist a la majoria de països europeus o als EUA de Trump.

Si l'objectiu és crear un bloc social nacional/popular que defensi els interessos de la majoria de la població (de les classes populars i mitjanes). Si el neoliberalisme i la socialdemocràcia ja han demostrat abastament el seu fracàs. Si "la veritat és revolucionària" com deia Gramsci, diguem-li a la gent la veritat, que la única alternativa real per a crear el bloc social esmentat és la de dur a terme una política radicalment anticapitalista basada en la recuperació de la sobirania (sobiranies) nacional-popular en la política en general, i en les polítiques econòmiques i socials en particular, i assumim les conseqüències que això té en relació a Europa. Potser, si se'ls hi presenta una alternativa real a la situació actual, deixaran d'abstenir-se o de votar a partits de dreta quan arribin les eleccions. Evidentment, per fer-ho cal tenir clar el què i estar disposat a aplicar-ho enfrontant-se a poders fàctics nacionals i internacionals molt importants.

I hi ha experiències anteriors de les que aprendre, com les d'esquerra laborista a mitjans dels 1970s a qui la direcció de l'ala dreta del partit, que després va ser derrotada contundentment per Thatcher, no els hi va deixar dur a terme. O la del Programme Commun francès de principis dels 1980s, fins que l'ala esquerra del partit va sortir derrotada pel duet Delors-Rocard que van imposar les polítiques neoliberals. D'aquell moment, són dues cites de Mitterrand (que no es caracteritzava precisament per tenir uns principis molt ferms) crec que molt significatives. En una deia que a l'hora de fer política econòmica "o ets un leninista, o no pots fer res". En l'altra, que ell havia arribat un moment en que havia de fer una elecció molt difícil "entre Europa o la justícia social" que, se'n donava compte que s'havien convertit en incompatibles. Com es conegut, ell va triar "no fer res" i "Europa". I així els hi ha anat.


dimarts, 27 de febrer de 2018

Democràcia en crisi


Dissabte passat El PuntAvui em publicava aquest article.

Tribuna

Democràcia en crisi

Tal com ha assenyalat Michael Roberts, el capitalisme ha d’afrontar avui algunes contradiccions que el posen en qüestió: el creixement de les desigualtats de la renda i la riquesa; la disminució de l’augment de la productivitat i del creixement econòmic; la productivitat descendent i la deflació que semblen anunciar una depressió continuada, que alguns han anomenat “estancament secular”; el canvi climàtic i la crisi ecològica; les fluctuacions de la taxa de benefici del capital en funció de l’evolució de la tecnologia, de l’exèrcit industrial de reserva i de les asimetries entre els països capitalistes avançats/madurs i les economies emergents.

En aquest context, l’economista d’origen turc Dani Rodrik, professor a Harvard, ja fa un temps que parla de la crisi de la democràcia liberal. Pensa que una democràcia liberal ha de complir dos requisits: primer, que hi hagi restriccions en l’exercici del poder polític, per evitar que les majories i/o els que tenen el poder trepitgin els drets de les minories i/o dels que no tenen el poder; segon, que les polítiques públiques implementades responguin a les preferències dels electors (de la majoria de la població, és a dir, les classes populars i mitjanes). Ara bé, les elits que tenen realment el poder no sembla que tinguin massa interès que es compleixin aquestes condicions.

Rodrik assenyala dos grans perills per a la democràcia liberal. Primer, el que en diu la “democràcia il·liberal”, és a dir una forma de política autoritària en la qual hi ha eleccions populars però que no té respecte real per l’imperi de la llei i pels drets de les minories. Turquia i l’Espanya que no vol ni parlar de les demandes de Catalunya són exemples, entre d’altres, d’aquesta situació. Segon, el “liberalisme indemocràtic” (segons Mounk), en el qual els governants estan aïllats de la seva responsabilitat democràtica per un gran nombre de restriccions externes que limiten les polítiques que poden implementar. Aquestes restriccions són establertes per organismes burocràtics, reguladors autònoms i tribunals independents, o són imposades externament per les regles de l’economia global. Es posa l’accent en el liberalisme en detriment de la democràcia. Això va molt bé a les elits nacionals que tenen l’excusa de les restriccions externes per justificar les seves polítiques antipopulars.

Molt probablement, la Unió Europea i la Unió Econòmica i Monetària són la màxima expressió d’aquesta tendència. Els avenços en el mercat comú i en la unificació monetària sense que hi hagués una unió política han obligat a delegar la formulació i la implementació de les polítiques a una sèrie d’organismes tecnocràtics (Comissió Europea, Banc Central Europeu, Tribunal Europeu de Justícia). I això fa que la presa de decisions estigui cada cop més allunyada de la gent. Només cal recordar, entre d’altres, la destrucció de l’economia grega, o el rescat del sistema financer espanyol, o les “reformes” dràstiques del mercat de treball, a diferents països europeus, en contra dels interessos de les classes treballadores.

dijous, 15 de febrer de 2018

Desigualtats i crisi capitalista


A la Directa m'han publicat aquest article.

L'augment de les desigualtats: causa o conseqüència de la crisi?

14/02/2018
Tant l'Organització Internacional del Treball (OIT) en el seu darrer informe sobre les "Perspectives socials de l'ocupació en el mon", com Oxfam-Intermón en el seu informe "Realitat o ficció: la recuperació econòmica en mans d'una minoria", dedicat a l'Estat espanyol, han fet referència recentment a l'augment de les desigualtats econòmiques i socials.
Concretament, a l'Estat espanyol hi ha una certa recuperació del PIB, però els seus beneficis es distribueixen injustament: la major part dels augments de la renda es queden en mans d'uns pocs en detriment de la majoria de la població, i Espanya és avui una societat més desigual i més injusta que abans de la crisi.

A l'Estat espanyol hi ha una certa recuperació del PIB, però els seus beneficis es distribueixen injustament: la major part dels augments de la renda es queden en mans d'uns pocs en detriment de la majoria de la població.
 
Així es manifesta en el risc de pobresa o d'exclusió social (sobretot dels infants o famílies monoparentals) o en l'important increment de les desigualtats en la distribució de la renda i de la riquesa. Els salaris van perden pes en el conjunt de l'economia mentre que les rendes del capital en guanyen, com a conseqüència de la destrucció d'ocupació, de la fragilitat de les relacions laborals -a partir de les reformes del mercat de treball- i de la desigual distribució del repartiment dels increments de productivitat.

També augmenten les desigualtats entre els treballadors: mentre que els millor retribuïts no han patit els efectes de la crisi sinó que, fins i tot, han vist augmentar les seves remuneracions, els que reben uns salaris més baixos han vist com disminuïen, sobretot pels joves i les dones.
Hi ha noves formes de desigualtat salarial i de precarietat lligades al ràpid creixement de les empreses multiservei i a l'auge de l'economia sota demanda no regulada que amenacen de mantenir-se i fer-se estructurals en el mercat de treball. A més, el sistema fiscal (apart de l'evasió i l'elusió fiscal) és un dels menys redistributius de tota la Unió Europea.

Hi ha noves formes de desigualtat salarial i de precarietat lligades al ràpid creixement de les empreses multiservei i a l'auge de l'economia sota demanda no regulada que amenacen de mantenir-se i fer-se estructurals en el mercat de treball.
 
Uns estudis meritoris que ens plantegen una qüestió important: l'augment de les desigualtats (que comencen amb el neoliberalisme en els anys 1980) és una causa essencial de la crisi des de 2007, com defensen alguns, o pel contrari n'és una conseqüència i, per tant, cal buscar quines són les raons últimes de la crisi? Un debat intens davant de la crisi actual però que es remunta bastant lluny en la història de les crisis econòmiques del capitalisme.

N'hi ha que pensen que l'augment de les desigualtats (salaris massa baixos i beneficis massa elevats) provocarà una disminució de la demanda efectiva i un creixement de la demanda de crèdit a l'economia i que això donarà lloc a les crisis. Si fos així, la solució a les crisis capitalistes seria relativament fàcil: només caldria disminuir les desigualtats (increment de salaris, sistema fiscal més progressiu, regulació del sistema financer). Tanmateix, res fa pensar que les classes socials més riques estaran disposades a disminuir els seus guanys per aconseguir una distribució més equitativa de la renda i la riquesa, com les dades demostren.

Els augments de les desigualtats són el resultat de la creixent explotació de la creació de valor per part del treball, que dóna lloc a un excedent o plusvàlua del que s'apropien els propietaris del capital.
 
A més, alguns estudis empírics, entre altres del Banc Internacional de Pagaments (Bank of International Settlements-BIS), conclouen que les desigualtats no semblen ser una causa de les crisis. Les expansions del crèdit poden conduir a crisis financeres, però l'augment de les desigualtats no suposen necessàriament una expansió del crèdit.

Per contra, des d'un altre punt de vista, es considera l'augment de les desigualtats més aviat una conseqüència de les crisis. La causa essencial està en la disminució de la rendibilitat del capital invertit que porta a una ràpida i/o excessiva expansió del crèdit i a la crisi financera, que ràpidament es transforma en crisi global. I aquesta és una tendència a llarg termini, que és va reproduint en el temps -encara que pugui tenir contra tendències temporals- i, per tant, les crisis són recurrents en el capitalisme, fins i tot si es redueixen les desigualtats.

Des d'aquesta perspectiva, els augments de les desigualtats són el resultat de la creixent explotació de la creació de valor per part del treball, que dóna lloc a un excedent o plusvàlua del que s'apropien els propietaris del capital (accionistes, alts executius, banquers, etc.). De fet, l'augment de les desigualtats des dels anys 1980 -quan comença el neoliberalisme- és el resultat de l'èxit de les elits capitalistes en augmentar la rendibilitat del capital (via increment de la taxa de plusvàlua), mitjançant la desocupació i l'augment de l'exèrcit industrial de reserva, la demolició dels drets dels treballadors i dels sindicats, la privatització de les empreses públiques, la liberalització i la desregulació de les activitats econòmiques i, en particular, el sistema financer, etcètera.