dijous, 18 de gener de 2018

Paisatge després de la batalla


Ahir La Directa em publicava aquest article .

Paisatge després de la batalla

17/01/2018
Fa unes setmanes, Marina Garcés deia que les eleccions del 21-D "no s'han celebrat, s'han imposat. I no s'han guanyat, s'han combatut". Com es van combatre el 20-S, l'1-O, el 3 i el 8-O. I tants altres dies. Doncs bé, quin és el paisatge després d'aquestes batalles i, concretament, després del 21-D?

El més important, a més de la seva il·legalitat, és que les eleccions del 21-D es van plantejar, totalment, des d'una perspectiva molt polaritzada entre la disjuntiva Catalunya republicana o Espanya monàrquica i constitucionalista. Les qüestions sobre les polítiques econòmiques i socials o sobre la regeneració democràtica van quedar totalment bescantades, malgrat els esforços d'algunes forces d'esquerres. D'aquí, en part, les dificultats per analitzar els resultats des de la dicotomia dreta-esquerra.

El més important, a més de la seva il·legalitat, és que les eleccions del 21-D es van plantejar, totalment, des d'una perspectiva molt polaritzada entre la disjuntiva Catalunya republicana o Espanya monàrquica i constitucionalista
 
En aquest context, i amb un augment dels votants totals, respecte el 2015, de més de 230 mil, el 5,3%, les forces nacionalistes (C's, PSC, PP) -les del règim del 78 i del constitucionalisme monàrquic postfranquista- van aconseguir mobilitzar quasi 187 mil votants nous, un 10,9% més que el 2015. Mentrestant, les forces republicanes (JxC, ERC, CUP) augmentaven en 111,5 mil votants nous, un 5,7%. Finalment, els equidistants de CeC-P perdien quasi 44 mil vots, prop d'un 12%. Les forces nacionalistes van aconseguir mobilitzar un nombre important de vots nous, però les forces republicanes també, fins i tot en alguns municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona. Cauen els mites, tant que un augment important de la participació electoral només afavoriria els nacionalistes espanyols, com també que els republicans ja havien arribat al seu sostre a les zones metropolitanes.

Un altre element important, molt poc considerat, és que la mobilització de nous votants, tant per part de les forces nacionalistes com de les republicanes, i la polarització del vot, van ser molt més importants el 2015 que no pas ara. Així, el 2015, respecte al 2012, amb un augment total dels vots de més de 460 mil, un 12,6%, els nacionalistes varen augmentar en més de 337 mil, un 26,5%, mentre que els republicans ho feien en quasi 226 mil, pràcticament un 13%, i finalment els equidistants en quasi 8 mil vots, un 2,2%.

En el bloc republicà ha quedat al davant JxC, una llista feta a corre-cuita, amb l'avantatge de tenir com a cap de llista el president del govern destituït il·legalment i il·legítimament que ha pogut participar a la campanya electoral des de Brussel·les
 
Dintre del bloc dels nacionalistes, el 21-D els poders fàctics de l'estat (IBEX 35, mitjans de comunicació, aparells de l'estat, etc.) varen posar tots els ous (que varen ser molt abundants) en una sola cistella, la de C's. De fet, és l'únic partit d'aquest bloc que veu augmentar els seu nombre de vots totals i d'escons. En canvi, el PP té una sagnia de vots i d'escons impressionant. I el PSC que guanya un escó i aparentment uns 82 mil vots, en realitat (si sumem els vots de 2015 de PSC i Unió ja que ara es presentaven junts), ha perdut quasi 21 mil vots en relació al 2015.

En el bloc republicà ha quedat al davant JxC, una llista feta a corre-cuita, amb l'avantatge de tenir com a cap de llista el president del govern destituït il·legalment i il·legítimament que, d'altra banda, ha pogut participar a la campanya electoral des de Brussel·les; ha fet molt bons resultats sobretot a la Catalunya interior, i particularment a les circumscripcions de Girona i Lleida. Molt a prop ha quedat ERC, tant en vots com en escons, (amb l'inconvenient de tenir el cap de llista a la presó) que, d'altra banda, ha quedat segona a totes les circumscripcions i amb un augment molt important del vot, especialment i significativament a les poblacions de les àrees metropolitanes. Ambdós partits han tret profit de la polarització de la campanya i la tendència al vot útil.

Finalment, la CUP ha perdut un nombre significatiu de vots i d'escons per diversos factors: una part del vot del 2015, si no hagués existit JxS, probablement hagués anat a ERC; la campanya del 21-D ha estat molt condicionada pel vot útil degut a la polarització i a l'exili o empresonament d'una part del govern legítim. Amb tot, la CUP fidelitza quasi 195 mil vots, un 54% més que el 2012, i més que els que treu el PP.

No hi ha una sola dreta o una sola esquerra, i alguns partits que tradicionalment es consideraven en una banda ara semblen estar a l'altra. Per parlar-ne, ens hem de fixar sobretot en les polítiques econòmiques, socials i de regeneració democràtica i lluita contra la corrupció
 
Ja s'ha assenyalat abans la dificultat d'analitzar els resultats des de la perspectiva esquerra-dreta degut a la gran polarització. D'altra banda, no hi ha una sola dreta o una sola esquerra, i alguns partits que tradicionalment es consideraven en una banda ara semblen estar a l'altra. Per parlar de l'eix esquerra-dreta, ens hem de fixar sobretot en les polítiques econòmiques, socials i de regeneració democràtica i lluita contra la corrupció. Només alguns apunts en aquest sentit.

Ja fa molt temps que el PSOE ha dut a terme unes polítiques econòmiques i socials o de regeneració democràtica molt semblants a les de la dreta (l'extrem centre) i no poden ser considerats ja d'esquerres: són el liberalisme "social". No hi ha massa dubtes en què tant el PP com C's formarien part del grup dels conservadors liberals de dreta. Més complicat resulta classificar JxC, amb una llista de gent força diversa; tanmateix, si s'analitza el currículum dels diputats escollits, amb contades excepcions, són ex consellers del PDeCAT, ex càrrecs de confiança de governs, autonòmics o locals, de CDC o del PDeCAT, i/o persones de confiança personal de Puigdemont. Per tant, probablement es podria dir que són liberals, des del centre dreta al centre esquerra. Pel que fa a ERC, tot i que el seu líder va dir públicament que són els "true liberals", hi coexisteixen diferents sensibilitats de la socialdemocràcia, sabent que la tradició de les socialdemocràcies nòrdiques o britàniques és força diferent de la d'Alemanya o França. Pel que fa a CeC-Podem també hi conviuen diferents tendències, però la majoritària es mou també en l'àmbit de la socialdemocràcia d'esquerra, encara que amb una minoritària que es defineix com a anticapitalista. Finalment, pel que fa a la CUP, on hi coexisteixen també diferents trajectòries, des de la perspectiva de les polítiques econòmiques, socials i de regeneració democràtica, crec que se la pot considerar globalment com a radicalment anticapitalista.

dimarts, 16 de gener de 2018

D'on venim? Cap a on anem?


Fa uns dies Nació Digital em va publicar aquest article que reprodueixo.

Tribuna oberta

D'on venim? Cap on anem?

«Els primers que varen acceptar aquest 155 van ser el president i el govern de la Generalitat quan no van fer res per a oposar-s'hi»

| 10/01/2018 a les 12:24h

La lluita per la independència dels Països Catalans té una llarga història. Però, si ens limitem a Catalunya i al darrer període hi ha alguns moments clau. Fins el 2012 l'independentisme era una part petita de l'electorat català. I la seva capacitat de mobilització era bastant limitada.

És va intentar la reforma de l'Estatut (aprovada el 30/09/05). Va ser retallat primer per Zapatero i Mas i desprès pel Congrés dels Diputats. Malgrat això, va ser aprovat en referèndum però amb una participació inferior al 50% dels electors. Tanmateix, el Tribunal Constitucional va tornar a retallar-lo el 2010, i com a reacció, el 10/07/10 es van manifestar més d'un milió de persones. Al mateix temps, el 13/09/09 es va fer la consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt. Després, més de 500 municipis varen celebrar també consultes fins a la de Barcelona el 10/04/11. Hi va haver una mobilització creixent per la independència.

El 2012 l'ANC (l'Assemblea Nacional de Catalunya) va endegar les activitats per a la independència de Catalunya. En general, conjuntament amb Òmnium Cultural. Entre altres activitats, les més importants han estat els 11-S de cada any. Tots d'una gran importància qualitativa i quantitativa. Però, la Diada del 2012 va tenir una importància especial: l'organització va ser totalment desbordada tant per la quantitat de participants com pel clam unànime per la independència. Des d'aleshores, les institucions, els partits polítics i les organitzacions civils han anat a remolc de la gent. La gent ha estat, i continua essent, la força principal i essencial en el camí cap a la independència i la república.

La consulta del 9-N de 2014 va suposar una mobilització importantíssima, sobretot perquè la gent sabia que no tindria cap repercussió efectiva. I malgrat això molts van anar a votar. Aleshores varen començar a manifestar-se diferents posicions estratègiques sobre el que calia fer. Unes posicions que, amb matisos, han continuat presents fins avui. Està demostrat que els independentistes/republicans catalans som gent no violenta. Però no és el mateix el pacifisme passiu que la no violència activa que, en algun moment, requereix la desobediència i un enfrontament (no violent) amb els aparells de l'Estat. Com el dels insubmisos/objectors de consciència, Gandhi, Luther King, o Rosa Parks. I entre els independentistes/republicans hi ha de tot, i en els partits i organitzacions socials també. D'altra banda, entre els pacifistes passius que volen negociar (és possible fer-ho quan ni l'estat ni la UE ho volen?), hi ha també diferències. Hi ha els que voldrien negociar realment la separació i el naixement de la república i hi ha els que estarien disposats a arribar a acords més prosaics (pacte fiscal/concert econòmic, estat federal, etc.). Seria interessant saber el que pensen realment els dos milions llargs de persones votants dels partits independentistes/republicans.

Anem, però, a l'1-O de 2017. Ni les institucions, ni els partits, ni les organitzacions civils s'esperaven la participació que hi va haver. I encara menys la defensa aferrissada del dret democràtic a votar davant de la repressió de l'estat espanyol. De fet, pocs dies abans el president de la ANC deia que un milió de vots ja seria un èxit, i tant l'ANC com Òmnium recomanaven fer cues ordenades i pacífiques passives davant dels col·legis electorals. Ni el Govern, ni els partits, ni les organitzacions civils, cap d'ells, s'esperaven una participació tant massiva, i encara menys una defensa tant aferrissada dels llocs de votació. Com que no s'esperaven aquest èxit indubtable, referendat el 3-O, segurament no tenien prou preparats els passos següents per a fer realitat la República: el control del territori, el reconeixement d'alguns països, i el finançament del període de transició. Almenys això és el que sembla.

Després de l'1-O i el 3-O la situació era la següent: l'estat espanyol estava molt tocat, ja que no havia pogut evitar el referèndum tot i una repressió totalment desmesurada (condemnada, evidentment a Catalunya i també als principals mitjans de comunicació internacionals) i sense saber que fer políticament. Pel contrari, els independentistes/republicans havien sortit victoriosos i tenien la iniciativa política. Però calia utilitzar-la immediatament. No tenia cap sentit deixar passar els dies sense prendre decisions polítiques i esperar fins el 27-O quan l'Estat ja havia tingut temps de reaccionar i preparar la seva contraofensiva: 155, detencions i presó, repressió i limitació de les llibertats bàsiques, etc.

El president i el govern de la Generalitat havien d'aprofitar la iniciativa política que tenien i actuar immediatament el 4-O. I crec que tenien dues possibilitats: primera, la més arriscada, (sempre suposant que les coses estaven mínimament preparades) declarar la independència i el començament de la República i estar disposats a defensar-la amb la no violència activa; segona, si no s'era capaç de dur a terme l'anterior, convocar eleccions al Parlament en les que (donat que es tenia la iniciativa política, que el independentisme/republicanisme havia sortit victoriós l'1-O i el 3-O, que havien sorgit nous actors de mobilització popular importants (CDR) i que l'Estat estava en situació de xoc) era molt possible una victòria clara -en vots i en escons- de les forces republicanes. I no cal entrar en la discussió bizantina de si aquestes eleccions haurien estat autonòmiques o constituents, absurda sobretot perquè després ens hem menjat amb patates unes eleccions il·legals i il·legítimes, convocades des de Madrid i estant en vigor el 155.

Però, institucions, partits i organitzacions civils es varen quedar paralitzats i varen deixar passar la gran oportunitat d'utilitzar la iniciativa política que tenien. I així fins el 27-O quan es fan les coses tard i malament, i sobretot quan l'Estat ja havia tingut temps d'acomodar-se i preparar-se. I una part del Govern se'n va a l'exili (per internacionalitzar el conflicte, es diu, cosa que no sé si s'ha acabat d'aconseguir) i una altre part del Govern es queda, per anar en alguns casos a la presó, com ja hi havien anat anteriorment els presidents de l'ANC i d'Òmnium. Una presó (i un exili) incomprensible (com han explicat una gran quantitat de juristes) que demostra la manca d'independència judicial a l'estat espanyol, així com el caràcter molt dubtosament democràtic, i clarament repressiu, de l'estat postfranquista. Però sembla que a Europa i a una gran part dels països europeus ja els hi va bé.

Políticament, el més important del 27-O (i dies successius) no és la declaració de la república -que no està clar si es va arribar a produir- sinó la seva suspensió. I sobretot l'acceptació del 155 i de la intervenció de la Generalitat sense oposar quasi cap resistència, i amb molts alts càrrecs del sottogoverno de JxSí que han continuat treballant fins avui pel govern espanyol que és qui mana a la Generalitat amb l'aplicació del 155. És sorprenent també que s'interpreti la fi de l'operació policial que va començar abans del 1-O com un fracàs del 155, quan justament crec que demostra el seu èxit: ja no els hi fan falta i per tant ja se'n poden anar. La colla del 155 va fracassar a les urnes el 21-D però ha aconseguit, amb la repressió, la presó, les amenaces, obstruir i limitar els camins de les forces republicanes.

Per això produeix una certa sorpresa que ara s'utilitzin arguments com: "si després dels resultats de les eleccions del 21-D no és restitueixen el president i el govern legítims de Catalunya, voldrà dir que s'accepta el 155". Però si els primers que varen acceptar aquest 155 varen ser el president i el govern de la Generalitat quan no varen fer res per a oposar-s'hi!! Diuen que no es podia, perquè es tenien informacions de que l'estat desfermaria una repressió que no es podria suportar. No ho poso en dubte però, en tot cas, sempre serà una incògnita irresoluble.

Fetes les eleccions del 21-D, el republicanisme/independentisme ha tornat a guanyar (no amb més del 50% dels vots però si amb més vots i escons que el nacionalisme espanyol), i ara què? Crec que no té cap sentit la proposta (o el globus sonda?) de que "o es restitueixen el president i el govern que hi havien el 27O o cal tornar a fer eleccions", com si res no s'hagués deixat de fer el 4-O i el 27-O per part del govern de la Generalitat i com si no s'hagués aplicat el 155, avui encara vigent. Que es pretén amb aquesta proposta, maximalista i forassenyada des del meu punt de vista? Anar repetint les eleccions fins que els republicans/independentistes es cansin, fastiguejats per la manca de govern i d'alternatives clares, i acabin guanyant les forces nacionalistes espanyoles? Sembla una gran alternativa per a aquestes darreres.

Un camí passaria per la tornada de Puigdemont i la crida a la ciutadania per defensar, de forma no violenta però activa, el president, el Govern i la república. Seria, si ho he entès be, una proposta semblant a la de la CUP, però no sembla que ni JxCat ni ERC estiguin en aquesta onda. Cosa que, des del seu punt de vista, té lògica, ja que significaria acceptar que el 27-O i dies successius es va cometre un error quan no es va cridar a defensar la República en termes reals (i deixar-la en una declaració simbòlica) ja que hi podien haver uns suposats escenaris de "violència extrema" per part de l'estat espanyol.

Crec que ara cal ser eminentment pràctics, i el més important és ampliar la majoria republicana. Això vol dir, d'una banda, enfortir el discurs nacional enfront del discurs nacionalista essencialista -una cosa que fa anys que repeteix Josep-Lluís Carod-Rovira i hi ha tornat a insistir fa poc en un article molt interessant- i, d'altra banda, governar, i governar be (cosa que difícilment es pot fer a distància) amb unes polítiques econòmiques i socials i de regeneració democràtica dirigides a la majoria de la població, i especialment a les classes més desafavorides. Un govern que, evidentment, també hauria de fomentar la mobilització pels presos i contra la repressió, per la recuperació de les institucions i per agafar forces per fer realitat els ideals de la república. Coses potser no massa èpiques i que no tindran resultats immediats, però no veig, ara com ara, cap altra alternativa.

Es tracta també de recuperar les institucions catalanes (Parlament i Govern) per part dels que han guanyat les eleccions: els republicans/independentistes. Estem en un sistema polític en que són les majories en escons les que permeten configurar les majories a la mesa del parlament i l'elecció del president del govern i, per tant, del govern. Els nacionalistes espanyols haurien de fer allò que tant han predicat: complir la llei i deixar que la llei funcioni. I els republicans haurien de ser pràctics, ser conscients que ara és més important el què (recuperar les institucions de Catalunya i donar-los un contingut social i de regeneració democràtica) que no el qui (oblidem-nos de noms propis si us plau), amb un com que està clar: aplicant els resultats de les eleccions.

Recordo ara el que deia Joan Tardà en una entrevista el desembre de 2016: "Mai en la història contemporània de Catalunya no havíem tingut les eines que tenim per a proclamar la República: majoria al parlament i govern independentista. Una part important del poble ha posat en mans dels dirigents polítics la possibilitat de fer-ho. Si no ho féssim no valdrien excuses de mal pagador i dir que la culpa és d’Espanya... Ara tot depèn només de nosaltres. Només podem perdre si no tenim coratge o si no sabem fer-ho". I també, "Per això dic que si el nostre govern no compleix se n’haurà d’anar cap a casa... El poble no perdonaria". Amb altres paraules, aquí ningú és imprescindible, encara que tothom sigui necessari, i menys si no s'ha acabat de saber-ho fer o ens hem arronsat, almenys una mica, no proclamant i defensant la república i acceptant el 155. Per això si algú se'n ha d'anar a casa no és cap drama, hi ha altra gent que pot ocupar el seu lloc. I potser fins i tot seria positiu que arribés sang nova, idees fresques, etc.

 

dissabte, 16 de desembre de 2017

Desequilibris europeus


Aquest és l'article que avui em public El PuntAvui:

Tribuna

Desequilibris europeus

Els desequilibris del sector exterior haurien d’estar més presents en els debats de política econòmica. Els de la balança per compte corrent, d’una banda, i els del deute extern dels països, de l’altra. Uns desequilibris que, evidentment, estan relacionats. La balança per compte corrent és el saldo dels intercanvis de bens i serveis (les exportacions menys les importacions) més (o menys) el saldo de les rendes i les transferències entre el país i la resta del món. Les variacions en el saldo de la balança per compte corrent faran augmentar o disminuir el deute dels països amb l’exterior, és a dir el patrimoni o l’endeutament net del país en relació a la resta del món. Pel que fa a la balança per compte corrent, a Europa hi ha països que tenen un superàvit molt important. Alemanya –el país més significatiu per la seva importància quantitativa– tenia el 2017 un superàvit del 8,1% del PIB (i ha estat per sobre del 4% des de 2004). En una situació semblant es troben Holanda, Suïssa, diversos països nòrdics (Dinamarca, Suècia, Noruega) i, en menor mesura, Àustria. Per contra, entre els països amb més o menys dèficit s’hi troben el Regne Unit, França, Bèlgica i Finlàndia. Hi ha, d’altra banda, els casos de Grècia, Espanya, Itàlia i Portugal que van arribar a tenir uns dèficits rècord a la segona meitat dels anys 2000; ara han arribat a l’equilibri o a un petit superàvit, a partir de l’aplicació d’unes polítiques molt dures d’austeritat i de reformes laborals i de disminució dels salaris (el que s’ha anomenat desinflació competitiva) –ja que l’existència de l’euro impedia la devaluació de la moneda– amb un estancament o disminució de la demanda interna i el conseqüent dèbil creixement o disminució del PIB.

Com a conseqüència de l’evolució de la balança per compte corrent, hi ha alguns països que han anat acumulant un important endeutament amb l’exterior (per exemple el 2016, Grècia el 138% del PIB, Espanya el 84%, França el 16%, Itàlia el 10%). Per contra, altres països s’han convertit en creditors nets importants (com Holanda amb el 69% del PIB o Alemanya, el 54%).

Com ja van assenyalar Keynes i els seus deixebles postkeynesians (Meade i altres), o com es preveu teòricament als Tractats de la UE, aconseguir minimitzar aquests desequilibris és important per a un bon funcionament de l’economia mundial. Tanmateix, en el capitalisme (també en l’estadi neoliberal) sempre es dona una contradicció entre els interessos dels capitalistes individuals, que volen maximitzar els beneficis (i, per tant, reduir els salaris dels seus treballadors), i els interessos dels capitalistes com a classe social, que necessiten vendre el que produeixen i, per tant, que la renda per comprar-los (bàsicament els salaris) sigui prou elevada. Si no, han de buscar mercats exteriors. En aquest cas i de la mateixa manera, es produeixen també uns desequilibris en que els països més competitius no volen renunciar al seu estatus de superàvit exterior i de creditors, cosa que provoca que altres països hagin de tenir dèficits exteriors o/i, en el llarg termini, s’hagin d’endeutar amb l’exterior.

dimarts, 12 de desembre de 2017

Dignitat, confiança i coratge


Aquest és l'article publicat a la Directa sobre la biografia/les memòries d'August Gil Matamala.



Dignitat, confiança i coratge

05/12/2017
He devorat la magnífica biografia d'August Gil Matamala (AGM), que es llegeix d'una tacada, sense poder-la deixar. Principalment, en el meu cas, perquè una part de la seva història política és també, parcialment només, la nostra/meva història. Tot i que, sens cap mena de dubte, ell l'ha viscuda amb més intensitat, coherència i continuïtat. I amb molta més diversitat com a polític, advocat laboralista, defensor dels drets humans i defensor dels presos polítics independentistes. M'ha fet rememorar, doncs, moltes coses i molts episodis de la meva pròpia vida. Hi ha contribuït també que és un llibre que, tot i que fet a sis mans (David Fernández i Anna Gabriel amb l'ajut de Julià de Jòdar) o a deu mans (si comptem la seva parella, Maribel, i el mateix AGM), està molt ben escrit, acompanyat d'uns poemes i d'unes cites molt ben triats, així com d'una successió dels fets més importants ocorreguts durant la seva vida fins ara.

Jo era més jove i, per tant, ell ja portava a les espatlles una lluita política molt important, quan va començar a despertar-se la meva consciència política i social en arribar a la universitat a finals de 1967. En aquells temps, la universitat bullia políticament, i si formaves part de la minoria més preocupada pels temes socials i polítics, de lluita contra la dictadura bàsicament, entraves en contacte amb molt grups polítics i, sens dubte, amb el que, en aquell moment era el més important en la lluita antifranquista, el PSUC. Com molt bé explica el llibre, els debats sobre la ideologia i sobre l'estratègia i la tàctica del que aleshores era el partit majoritari de l'oposició a la dictadura franquista van ser molt intensos i varen provocar l'aparició de diferents grups polítics que veien les coses de manera diferent (veure capítols 6 i 7 del llibre). Personalment, em vaig trobar participant en un d'aquests grups universitaris (del que es parla a la pàgina 238 del llibre) just abans d'anar-me'n a fer el servei militar (normal) l'any 1972. De fet, la mort de Carrero Blanco em va agafar a pocs dies d'acabar el servei militar a Saragossa.

I va ser aleshores, l'any 1974, quan vaig conèixer personalment August Gil Matamala, quan l'amic Joan Oliver em va convidar a les reunions que, un reduït grup de persones, fèiem a casa del propi August, d'en Joan o d'algun altre, tal com s'explica en el llibre (bàsicament al capítol 8). Tot i que, per diverses circumstàncies, la meva participació va ser més discontinua que la dels que lideraven el grup, entre ells sens dubte l'August, em va permetre un gran aprenentatge teòric i polític (jo era dels més joves), així com la participació en l'elaboració d'alguns escrits que van sortir del grup i en algunes lluites polítiques importants del moment. Que jo recordi ara, contra les condemnes de Puig Antich i Txiki i companyia, contra la reforma del franquisme i la restauració borbònica, i conseqüentment, contra la Constitució de 1978 i l'estatut d'autonomia de 1979.

A partir d'aleshores, i durant pràcticament vint anys, jo em vaig dedicar bàsicament a la vida professional, com a professor d'universitat i com a assessor per a diverses administracions públiques (locals, autonòmiques, estatals i europees), sobretot en temes de desenvolupament local i regional, com a articulista en alguns diaris i fins i tot com a tertulià televisiu als Matins de TV3, bàsicament en temes econòmics. Això no vol dir que m'hagués desinteressat per la política sinó que, durant un temps, em vaig mantenir distanciat de la política activa, més enllà de la col·laboració, en temes econòmics, amb algun grup parlamentari aleshores a l'oposició. Sempre però, en aquell temps i fins ara, vaig seguir (i he seguit) el que feia AGM -que m'havia impressionat molt, i molt positivament, tant des del punt de vista polític com personal, quan el vaig conèixer- a través de la premsa o de les notícies que m'arribaven d'amics i coneguts comuns.

Hi ha molts adjectius o substantius que poden definir l'August Gil Matamala que jo vaig conèixer, i que després he seguit més o menys de lluny, i que els autors de la biografia -o aquells als que demanen la seva opinió- fan servir. A mi, però, em satisfà molt la cita que els autors fan de Hannah Arendt: "Dignitat i confiança i cert coratge. Tot el que constitueix la grandesa de la humanitat continua sent essencialment el mateix a través de tots els segles". O també la que utilitzen de Rosa Luxemburg: "Allò important en la vida és no perdre mai perspectiva, veure-ho tot com un tot, mantenir la calma i no deixar mai d'esbossar un tímid somriure". Humanitat, harmonia, discreció, rigor, ètica, elegància, coherència, integritat són, entre moltes altres, paraules que surten al llibre per caracteritzar la persona, el polític, l'advocat, el defensor dels drets humans, tota la seva personalitat multidimensional. Com diu Julià de Jòdar en el pròleg, la vida d'AGM, com la història del país, ha estat marcada per dos fets fonamentals en la lluita política de l'esquerra radical: "contra l'explotació a través de la defensa dels treballadors i contra l'opressió a través del compromís amb l'alliberament dels Països Catalans", en un moment en què, com diu ell mateix, es necessitava, entre altres coses (voluntat, anàlisi, ideologia, estratègia), "l'endurança de la solitud".

Aquest llibre explica la història d'una persona -un lluitador infatigable i insubornable-, però també una part de la història del nostre país, particularment dels que normalment en són menys protagonistes, les classes populars. És un llibre que als que ja tenim una certa edat ens recorda moltes coses del nostre passat, però que pot ser també un estímul de coneixement i un revulsiu polític per a la gent jove d'avui.


dissabte, 11 de novembre de 2017

Sovereignty versus neo-liberalism


And here the English translation of a recent article in Catalan.



Sovereignty versus neo-liberalism

The collective work "Sovereignties. A proposal against the capitalism" is, from the perspective of radical transformation of the capitalism, one of the important recent texts. After the analysis of the economic and social context to the international European and Catalan framework, they propose the fundamental criteria of the process of transformation of the capitalism with the aim to attain the reproductive sovereignty. This will involve to develop projects where the production was headed to the coverage of the needs of the population -and no to the profit of the capital-, putting the accent in the reorientation of the social relations of production to this purpose.

They consider that the reproductive sovereignty supposes the possibility of an integral process of transformation, that connects central elements of an anti-capitalist vision (the socialism, the feminism and the ecology) with a clear bet for a sovereign process in accordance with the demands and the reality of the capitalism of the 21st century. The reproductive sovereignty has to allow the global transformation of the main social relations of the capitalism, as well as overthrow and transform gradually the reproduction of the capitalism in the reproduction of the life. Next they analyse different concrete sovereignties.

Now it has just been published the book "Reclaiming the State" of William Mitchell and Thomas Fazi that it poses the subject of the national/state sovereignty as the strategy against the neo-liberalism, for the democracy, from the leftist anti-capitalism.

The predominant vision today is that the national sovereignty has become irrelevant in an international economy increasingly global (with the internationalisation of the finances and the increasing importance of the multinational firms). In this context, the individual states cannot do autonomous economic and social policies, especially of progressive type. Therefore, the only solution is that the states give up his sovereignty and transfer it to some supra-national institutions (how the European Union-EU) that they are sufficiently big and powerful to be able to make listen his voice in this globalized world.

This is coherent with the ideology of the neo-liberalism that proposes the reduction of the intervention of the state, the expansion of the free markets and of the businesses and entrepreneurship. But, actually, the neo-liberal economic policy has given place to a role of the state more and more extensive, intense and permanent with the support of all the greater international institutions and political parties. It is by means of this intervention that has been produced : the liberalisation of the markets of goods and capitals and particularly of the financial markets; the rescue of big companies and banks; the privatisation of natural resources and of public services; the reduction of the wages and of the rights of the workers; the decrease of the income and wealth taxes and the growth of the inequalities; the elimination of social programs; etc. The neo-liberal ideology seems basically a convenient excuse for a political project directed by the states, with the aim that the driving of the economic policies was in the hands of capitalists and especially of the financial interests.

Unfortunately, the vision (erroneous) that the neo-liberalism has supposed a decrease of the role of the state continues to be a fixation of the traditional left. It bases in the idea that the globalisation and the internationalisation of the finances have finished with the period of the nation states and with his capacity to carry out policies that do not agree with the dictations of the global capital. With the neo-liberalism, the cutbacks in the national sovereignty and the participatory democracy would be the unavoidable price to pay for the globalisation. It is the "there is no alternative" from Thatcher.

There is, but another vision. The international economic integration continues being very limited: it continues having a significant uncertainty of the exchange rates; important cultural and linguistic differences that limit the full mobilisation of the resources between the borders; a high correlation between the rates of investment and of national saving; severe restrictions in the international mobility of the work; the flows of capital between rich and poor countries are much more limited of what foresee the theoretical models. The globalisation in the neo-liberal period -that in some respects can have restricted the economic sovereignty of the states- in the essential elements -industrial delocation, deindustrialisation, liberalisation and deregulation of the markets of goods and of capitals, etc.- It has been a process established and promoted actively for the states.

And it is the result of a deliberated and conscious limitation of the rights of the sovereign states from the national elites, by means of between others: the reduction of the power of the legislative with regard to the executive; the formal independence of the central banks of the government; the aim of the inflation as a main (or only) aim of the policy of the central banks; adopting rules -for instance in budgetary politics- that limit the possibilities of an autonomous economic policy; going back to systems of fixed exchange rates; bending the national prerogatives to supra-national institutions like the UE. The creation and auto-constraint of this "external restriction" that allows to the national politicians to reduce the costs of the anti-popular measures which suppose the neo-liberal policies.

Therefore, the fight against the neo-liberalism has to suppose a recovery of the national processes of taking decisions, that is to say, of more democratic control on the policies (in particular the economic policies) and on the global destructive flows unchained by the neo-liberalism. And this only can be done since the national confines. In fact, the crises of the EU and of the monetary union have to be seen as a big opportunity to refuse the neo-liberal restrictions that these institutions suppose and to implement a democratic platform, really progressive, from the sovereign states, that still can have the resources for a democratic control of the economy and the national finances and that, since the sovereignty, will be able to implement a multilateral cooperation between these states. The fight for the national sovereignty is a fight for the democracy and for a really progressive policy.

La distòpia d'Europa


I avui el Punt Avui  m'ha publicat aquest article amb el títol que encapçala el post.

De fet, l'original era un pel de res més llarg:



La distòpia d'Europa
Antoni Soy, Professor Universitat Barcelona

La Unió Europea (UE) no existeix. Ja que no compleix ni els seus propis Tractats ni la seva Carta de Drets Fonamentals (que té el mateix valor jurídic dels Tractats). Ens podem referir a algunes de les seves actuacions recents: l'asfixia de l'economia i del poble grec; el tracte que ha donat als refugiats de les guerres de l'Orient Mitjà; el seu aclucament d'ulls davant la deriva autoritària de Turquia, sobretot amb el poble kurd; o el seu comportament davant del conflicte entre Catalunya i España.

El que existeix és un club d'estats units bàsicament pels seus interessos econòmics, financers i monetaris, així com per la seva defensa del estatus quo econòmic, polític i social. El seu interès pels drets democràtics i pels drets humans fonamentals, individuals i col·lectius, és més aviat nul.

Si és fa un repàs al Preàmbul del Tractat de la Unió Europea (TUE) -o a la Carta de Drets Fonamentals- ja es veu que està format per un conjunt de principis genèrics que, massa sovint, queden totalment amagats i oblidats rere els interessos concrets dels estats. El mateix es pot dir de les disposicions sobre els principis democràtics del Títol 2 del TUE. Aquest estableix que la UE té set institucions diferents però, en la pràctica real i quotidiana, així com en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), ja queda molt clar que hi ha dues institucions que juguen un paper preponderant: el Consell Europeu (CE), format pels caps dels estats o governs europeus, (o el Consell dels ministres), i el Banc Central Europeu (BCE) per l'euro i la política monetària.

En el TFUE es pot veure clarament que, a part dels aspectes relacionats amb el funcionament intern i l'acció exterior de la UE, la major part del seu contingut fa referència als aspectes econòmics i financers d'aquest club de països. I tot el que afecta a la moneda única, la política monetària i la política de tipus de canvi fixes, que suposa l'existència de l'euro, ja està en mans del BCE (articles 127 a 133 i 136 a 138). Una de les coses que es preveuen en el TFUE és l'estreta coordinació de les polítiques econòmiques dels estats membres però, en realitat, s'accepten unes asimetries entre els països que semblen contradir aquest objectiu. Per exemple, l'article 119.3 diu que els països de la UE han de tenir una balança de pagaments estable, però el que passa realment és que mentre que Alemanya (i alguns altres països del centre en menor mesura) té des de fa molts anys un superàvit creixent de la seva balança per compte corrent, els països perifèrics del sud, i fins i tot França, tenen (o han tingut) dèficits comercials molt importants. I cap institució de la UE no hi ha posat remei.

Als països que formen aquest club els hi va molt bé l'excusa de les restriccions externes que els hi imposa la seva pertinença a la UE i, en algun cas, a la zona euro. Aquesta aparent cessió de sobirania a una entitat supranacional els hi permet aplicar polítiques antipopulars (en contra de la majoria de la població) -polítiques d'austeritat, reformes del mercat de treball que limiten els salaris i els drets dels treballadors, liberalització i desregulació dels mercats i en particular del financer, privatitzacions, etc.- amb la coartada que això els hi ve imposat per la seva pertinença a la UE i/o a la zona euro.

Sobirania versus neoliberalisme


Aquesta setmana la Directa m'ha publicat aquest article amb el títol que encapçala el post.


Sobirania versus neoliberalisme

09/11/2017
El treball col·lectiu Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme és, des de la perspectiva de transformació radical del capitalisme, un dels textos recents importants. Desprès de l'anàlisi del context econòmic i social, en l'àmbit internacional, europeu i català, es proposen els criteris fonamentals del procés de transformació del capitalisme amb l'objectiu d'assolir la sobirania reproductiva. Això implicarà desenvolupar projectes on la producció estigui dirigida a la cobertura de les necessitats de la població -i no al benefici del capital-, posant l'accent en la reorientació de les relacions socials de producció cap a aquesta finalitat.

Consideren que la sobirania reproductiva suposa la possibilitat d'un procés integral de transformació, que vincula elements centrals de l'ideari anticapitalista (el socialisme, el feminisme i l'ecologisme) amb una aposta clara per un procés independentista d'acord amb les exigències i la realitat del capitalisme del segle XXI. La sobirania reproductiva ha de permetre la transformació global de les relacions socials pròpies del capitalisme, així com subvertir i transformar gradualment la reproducció del capitalisme en la reproducció de la vida. Després s'analitzen diferents sobiranies concretes.

Ara acaba de sortir el llibre Reclaiming the State de William Mitchell i Thomas Fazi, que planteja el tema de la sobirania estatal/nacional com a l'estratègia contra el neoliberalisme, per a la democràcia, des de l'esquerra anticapitalista.

La visió predominant avui és que la sobirania nacional ha esdevingut irrellevant en una economia internacional cada cop més global (amb la internacionalització de les finances i la creixent importància de les firmes multinacionals). En aquest context, els estats individuals no poden fer polítiques econòmiques i socials autònomes, especialment de caire progressiu. Per tant, l'única solució és que els estats renunciïn a la seva sobirania i la transfereixin a unes institucions supranacionals (com la Unió Europea - UE) que siguin suficientment grans i poderoses com per a poder fer sentir la seva veu en aquest mon globalitzat.

Això és coherent amb la ideologia del neoliberalisme que proposa la reducció de la intervenció de l'estat, l'expansió dels mercats lliures i de l'emprenedoria. Ara bé, en la realitat, la política econòmica neoliberal ha donat lloc a una intervencionisme estatal cada com més extens, intens i permanent amb el suport de totes les majors institucions internacionals i partits polítics. És mitjançant aquesta intervenció que s'ha produït: la liberalització dels mercats de béns i de capitals i dels mercats financers en particular; el salvament de grans empreses i bancs; la privatització de recursos naturals i de serveis públics; la reducció dels salaris i dels drets dels treballadors la disminució dels impostos sobre la renda i el capital i el creixement de les desigualtats; l'eliminació de programes socials; etc. La ideologia neoliberal sembla bàsicament una excusa convenient per a un projecte polític dirigit pels estats, amb l'objectiu que el comandament de la política econòmica estigui en les mans del capital i sobretot dels interessos financers.

Malauradament, la visió (errònia) que el neoliberalisme ha suposat una disminució del intervencionisme estatal continua essent una fixació de l'esquerra tradicional. Es basa en la idea que la globalització i la internacionalització de les finances han acabat amb l'època dels estats nació i amb la seva capacitat per dur a terme polítiques que no estiguin d'acord amb els dictats del capital global. Amb el neoliberalisme, les retallades en la sobirania nacional i la democràcia participativa serien el preu inevitable a pagar per la globalització. És el "no hi ha alternativa" de Thatcher.
Hi ha, però una altra visió. La integració econòmica internacional continua essent molt limitada: hi continua havent una incertesa significativa dels tipus de canvi; importants diferències culturals i lingüístiques que limiten la plena mobilització dels recursos entre les fronteres; una alta correlació entre les taxes d'inversió i d'estalvi nacionals; restriccions severes en la mobilitat internacional del treball; els fluxos de capital entre països rics i pobres són molt més limitats del que preveuen els models teòrics. La globalització en el període neoliberal -que en alguns aspectes pot haver restringit la sobirania econòmica dels estats- en els elements essencials -deslocalització, desindustrialització, liberalització i desregulació dels mercats de béns i de capitals, etc.- ha estat un procés establert i promogut activament pels estats.

I és el resultat de una limitació deliberada i conscient dels drets dels estats sobirans per part de les elits nacionals, mitjançant entre d'altres: la reducció del poder del legislatiu respecte a l'executiu; la independència formal dels bancs centrals del govern; l'objectiu de la inflació com a principal (o únic) objectiu de la política dels bancs centrals; adoptant regles -p.e. de política pressupostària- que limiten les possibilitats d'una política econòmica autònoma; tornant a sistemes de tipus de canvi fixes; doblegant les prerrogatives nacionals a institucions supranacionals com la UE. La creació i auto-imposició d'aquesta "restricció externa" permet als polítics nacionals reduir els costos de les mesures antipopulars que suposen les polítiques neoliberals.

Per tant, la revolta contra el neoliberalisme ha de suposar una recuperació dels processos nacionals de presa de decisions, és a dir, de més control democràtic sobre la política (en particular les polítiques econòmiques) i sobre els fluxos globals destructius desencadenats pel neoliberalisme. I això només es pot fer des de l'àmbit nacional. De fet, la crisis de la UE i de la unió monetària s'han de veure com a una oportunitat única per rebutjar les restriccions neoliberals que aquestes institucions suposen i per a implementar una plataforma democràtica realment progressiva a partir dels estats sobirans, que encara poden tenir els recursos per a un control democràtic de l'economia i les finances nacionals i que, des de la sobirania, podran plantejar una cooperació multilateral entre aquests estats. La lluita per la sobirania nacional és una lluita per la democràcia i per a una política realment progressiva.