dijous, 15 de febrer de 2018

Desigualtats i crisi capitalista


A la Directa m'han publicat aquest article.

L'augment de les desigualtats: causa o conseqüència de la crisi?

14/02/2018
Tant l'Organització Internacional del Treball (OIT) en el seu darrer informe sobre les "Perspectives socials de l'ocupació en el mon", com Oxfam-Intermón en el seu informe "Realitat o ficció: la recuperació econòmica en mans d'una minoria", dedicat a l'Estat espanyol, han fet referència recentment a l'augment de les desigualtats econòmiques i socials.
Concretament, a l'Estat espanyol hi ha una certa recuperació del PIB, però els seus beneficis es distribueixen injustament: la major part dels augments de la renda es queden en mans d'uns pocs en detriment de la majoria de la població, i Espanya és avui una societat més desigual i més injusta que abans de la crisi.

A l'Estat espanyol hi ha una certa recuperació del PIB, però els seus beneficis es distribueixen injustament: la major part dels augments de la renda es queden en mans d'uns pocs en detriment de la majoria de la població.
 
Així es manifesta en el risc de pobresa o d'exclusió social (sobretot dels infants o famílies monoparentals) o en l'important increment de les desigualtats en la distribució de la renda i de la riquesa. Els salaris van perden pes en el conjunt de l'economia mentre que les rendes del capital en guanyen, com a conseqüència de la destrucció d'ocupació, de la fragilitat de les relacions laborals -a partir de les reformes del mercat de treball- i de la desigual distribució del repartiment dels increments de productivitat.

També augmenten les desigualtats entre els treballadors: mentre que els millor retribuïts no han patit els efectes de la crisi sinó que, fins i tot, han vist augmentar les seves remuneracions, els que reben uns salaris més baixos han vist com disminuïen, sobretot pels joves i les dones.
Hi ha noves formes de desigualtat salarial i de precarietat lligades al ràpid creixement de les empreses multiservei i a l'auge de l'economia sota demanda no regulada que amenacen de mantenir-se i fer-se estructurals en el mercat de treball. A més, el sistema fiscal (apart de l'evasió i l'elusió fiscal) és un dels menys redistributius de tota la Unió Europea.

Hi ha noves formes de desigualtat salarial i de precarietat lligades al ràpid creixement de les empreses multiservei i a l'auge de l'economia sota demanda no regulada que amenacen de mantenir-se i fer-se estructurals en el mercat de treball.
 
Uns estudis meritoris que ens plantegen una qüestió important: l'augment de les desigualtats (que comencen amb el neoliberalisme en els anys 1980) és una causa essencial de la crisi des de 2007, com defensen alguns, o pel contrari n'és una conseqüència i, per tant, cal buscar quines són les raons últimes de la crisi? Un debat intens davant de la crisi actual però que es remunta bastant lluny en la història de les crisis econòmiques del capitalisme.

N'hi ha que pensen que l'augment de les desigualtats (salaris massa baixos i beneficis massa elevats) provocarà una disminució de la demanda efectiva i un creixement de la demanda de crèdit a l'economia i que això donarà lloc a les crisis. Si fos així, la solució a les crisis capitalistes seria relativament fàcil: només caldria disminuir les desigualtats (increment de salaris, sistema fiscal més progressiu, regulació del sistema financer). Tanmateix, res fa pensar que les classes socials més riques estaran disposades a disminuir els seus guanys per aconseguir una distribució més equitativa de la renda i la riquesa, com les dades demostren.

Els augments de les desigualtats són el resultat de la creixent explotació de la creació de valor per part del treball, que dóna lloc a un excedent o plusvàlua del que s'apropien els propietaris del capital.
 
A més, alguns estudis empírics, entre altres del Banc Internacional de Pagaments (Bank of International Settlements-BIS), conclouen que les desigualtats no semblen ser una causa de les crisis. Les expansions del crèdit poden conduir a crisis financeres, però l'augment de les desigualtats no suposen necessàriament una expansió del crèdit.

Per contra, des d'un altre punt de vista, es considera l'augment de les desigualtats més aviat una conseqüència de les crisis. La causa essencial està en la disminució de la rendibilitat del capital invertit que porta a una ràpida i/o excessiva expansió del crèdit i a la crisi financera, que ràpidament es transforma en crisi global. I aquesta és una tendència a llarg termini, que és va reproduint en el temps -encara que pugui tenir contra tendències temporals- i, per tant, les crisis són recurrents en el capitalisme, fins i tot si es redueixen les desigualtats.

Des d'aquesta perspectiva, els augments de les desigualtats són el resultat de la creixent explotació de la creació de valor per part del treball, que dóna lloc a un excedent o plusvàlua del que s'apropien els propietaris del capital (accionistes, alts executius, banquers, etc.). De fet, l'augment de les desigualtats des dels anys 1980 -quan comença el neoliberalisme- és el resultat de l'èxit de les elits capitalistes en augmentar la rendibilitat del capital (via increment de la taxa de plusvàlua), mitjançant la desocupació i l'augment de l'exèrcit industrial de reserva, la demolició dels drets dels treballadors i dels sindicats, la privatització de les empreses públiques, la liberalització i la desregulació de les activitats econòmiques i, en particular, el sistema financer, etcètera.

dijous, 1 de febrer de 2018

La mesura de l'atur


L'edició digital de Jornada m'ha publicat aquest article.

Opinió

La mesura de l’atur

Quina és la xifra d’atur? L’autor recorda que hi ha almenys tres formes de calcular-lo i els resultats poden arribar a ser el doble segons un mecanisme o un altre
ANTONI SOY, Economista, professor de la Universitat de Barcelona i membre del Consell Editor de la Jornada
30 de GENER del 2018
@antonisoy
Es convenient tenir clar com es mesura l’atur perquè les dades que se’ns ofereixen, i que poden ser utilitzades de la forma que més els hi convé pel govern, organitzacions empresarials o sindicats, no ens donin una imatge esbiaixada de la realitat.

Hi ha, d’una banda, l’atur registrat a les oficines del Servei Públic d’Ocupació (SPO) que fa públiques mensualment el Ministerio de Trabajo, o sigui els demandants de feina que s’hi inscriuen (no inclouen, per tant, els que perden l’ocupació però no s’inscriuen, ni els que s’incorporen per primera vegada al mercat de treball sense passar per les oficines d’ocupació, ni als inscrits a cursos de formació dels SPO). L’atur registrat no inclou, doncs, tots els aturats que hi ha en un moment determinat i, a més, no es pot comparar internacionalment. Al desembre 2017 es comptabilitzaven més de 3,4 milions d’aturats (més de 63 mil a les Balears, més de 418 mil a Catalunya i quasi 386 mil al País Valencià).
Segons l’Enquesta de Població Activa al 4art trimestre de 2017 hi havia més de 75 mil aturats a les Illes Balears, a Catalunya més de 479 mil i al País Valencià uns 410 mil
La forma acceptada pels països de la Unió Europea (UE) per a mesurar i comparar els aturats (els que busquen feina) dels diferents països és la que ens proporciona l’Enquesta de Població Activa (EPA) que realitza el Instituto Nacional de Estadística (INE). Una enquesta trimestral que, entre altres, ens proporciona les dades de l’atur i la taxa d’atur que poden ser comparades amb les dels altres països de la UE a través de l’oficina estadística europea (Eurostat). Les darreres dades que corresponen al 4art trimestre de 2017 donen quasi 3,8 milions d’aturats a l’estat espanyol (amb una taxa d’atur del 16,65%), a les Illes Balears més de 75 mil aturats, a Catalunya més de 479 mil i al País Valencià uns 410 mil (amb unes taxes d’atur de 12,6%, 12,6% i 16,8% respectivament).

Tanmateix, per entendre la realitat de l’atur no n’hi ha prou amb considerar els aturats (els que busquen feina), sinó que també cal tenir en compte els desanimats (que voldrien treballar però no busquen feina perquè no tenen cap esperança de trobar-ne) i els subocupats (que voldrien treballar a temps complet però només poden fer-ho a temps parcial). Si es consideren totes aquestes dades, el que es pot anomenar la taxa d’atur ajustada és molt superior a la taxa d’atur com es mesura habitualment per la EPA. Darrerament, l’Eurostat ens dona dades sobre aquestes variables (malauradament les darreres són de 2016) i el mateix Banc Central Europeu s’hi ha referit en un dels seus darrers butlletins com a una mesura més apropiada de l’atur real. El 2016, la taxa d’atur ajustada espanyola s’enfilava fins al 30,6% (només per sota de Grècia) com a resultat d’una taxa d’atur del 19,6%, d’una taxa de desanimats del 4,8% i d’una taxa de subocupats del 6,2%.

dimarts, 30 de gener de 2018

Reforma o revolució


Fa uns dies el PuntAvui em publicava aquest article.


Tribuna

Reforma o revolució

Des de fa uns anys ha anat guanyant pes el moviment Rethinking Economics, una xarxa internacional d’estudiants, acadèmics i professionals que voldrien que s’expliqués millor el que és l’economia, tant a les universitats com a la societat. Els agradaria promoure i practicar una economia més oberta a perspectives econòmiques crítiques/heterodoxes, que respongui als problemes i desafiaments reals del món en què vivim i que estigui a l’abast de tothom, ja que les qüestions econòmiques ens afecten a tots.

En aquest context, la segona setmana de desembre es van publicar les 33 tesis per a una reforma de l’economia, criticant l’economia mainstream, que es varen penjar a les portes de la London School of Economics, de la mateixa manera que fa cinc-cents anys Martin Luter va penjar les 95 tesis per a la reforma protestant del que fins aleshores s’havia considerat a Europa com a l’única religió verdadera: el catolicisme. Entre els impulsors d’aquesta iniciativa hi ha economistes heterodoxos importants, bàsicament postkeynesians, com ara Steve Keen, Mariana Mazzucato, Ha-Joon Chang, Victoria Chick, etcètera. És una mostra més del creixement del moviment contra l’ensenyament de l’economia oficial i dominant, especialment a partir de la gran crisi que es va desencadenar a partir de 2007.

Tanmateix, com ha assenyalat Michael Roberts en el seu blog, sembla evident que l’objectiu d’aquests economistes és només el de la reforma de l’economia, com es dedueix del mateix títol del document publicat i penjat, així com del fet que prenguin com a referència les tesis de la reforma protestant de Luter. Una reforma que, per cert, no va portar a cap nou ordre pluralista o a la llibertat de culte. Al contrari, Luter va col·laborar amb les autoritats per esclafar els moviments més radicals basats en els camperols pobres i liderats per un teòleg més radical, Thomas Müntzer, que va acabar decapitat. Així ho va explicar Engels en la seva obra sobre La guerra dels camperols a Alemanya i, més tard, Bloch en el seu llibre Thomas Müntzer, teòleg de la revolució.

Aquests economistes reformistes voldrien substituir l’economia catòlica (marginalistes/neoclàssics) per l’economia protestant (almenys algunes variants del keynesianisme) però sempre en el marc de l’economia capitalista. Volen corregir el capitalisme neoliberal, que ha estat descompensat per les finances, però en cap cas volen superar i substituir el mode de producció capitalista ni les seves relacions socials, que és el que seria realment revolucionari. En el fons, es tracta d’esbrinar com es pot millorar el funcionament de l’economia capitalista i disposar de guies de política econòmica més adequades, per preparar-se millor davant de la possibilitat (més que probable) de noves crisis futures. Caldrà veure si, com li va passar a Luter, la reforma que proposen aquests economistes serà absorbida per l’statu quo econòmic i polític per tal de salvar l’economia capitalista de les seves crisis recurrents.

dijous, 18 de gener de 2018

Paisatge després de la batalla


Ahir La Directa em publicava aquest article .

Paisatge després de la batalla

17/01/2018
Fa unes setmanes, Marina Garcés deia que les eleccions del 21-D "no s'han celebrat, s'han imposat. I no s'han guanyat, s'han combatut". Com es van combatre el 20-S, l'1-O, el 3 i el 8-O. I tants altres dies. Doncs bé, quin és el paisatge després d'aquestes batalles i, concretament, després del 21-D?

El més important, a més de la seva il·legalitat, és que les eleccions del 21-D es van plantejar, totalment, des d'una perspectiva molt polaritzada entre la disjuntiva Catalunya republicana o Espanya monàrquica i constitucionalista. Les qüestions sobre les polítiques econòmiques i socials o sobre la regeneració democràtica van quedar totalment bescantades, malgrat els esforços d'algunes forces d'esquerres. D'aquí, en part, les dificultats per analitzar els resultats des de la dicotomia dreta-esquerra.

El més important, a més de la seva il·legalitat, és que les eleccions del 21-D es van plantejar, totalment, des d'una perspectiva molt polaritzada entre la disjuntiva Catalunya republicana o Espanya monàrquica i constitucionalista
 
En aquest context, i amb un augment dels votants totals, respecte el 2015, de més de 230 mil, el 5,3%, les forces nacionalistes (C's, PSC, PP) -les del règim del 78 i del constitucionalisme monàrquic postfranquista- van aconseguir mobilitzar quasi 187 mil votants nous, un 10,9% més que el 2015. Mentrestant, les forces republicanes (JxC, ERC, CUP) augmentaven en 111,5 mil votants nous, un 5,7%. Finalment, els equidistants de CeC-P perdien quasi 44 mil vots, prop d'un 12%. Les forces nacionalistes van aconseguir mobilitzar un nombre important de vots nous, però les forces republicanes també, fins i tot en alguns municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona. Cauen els mites, tant que un augment important de la participació electoral només afavoriria els nacionalistes espanyols, com també que els republicans ja havien arribat al seu sostre a les zones metropolitanes.

Un altre element important, molt poc considerat, és que la mobilització de nous votants, tant per part de les forces nacionalistes com de les republicanes, i la polarització del vot, van ser molt més importants el 2015 que no pas ara. Així, el 2015, respecte al 2012, amb un augment total dels vots de més de 460 mil, un 12,6%, els nacionalistes varen augmentar en més de 337 mil, un 26,5%, mentre que els republicans ho feien en quasi 226 mil, pràcticament un 13%, i finalment els equidistants en quasi 8 mil vots, un 2,2%.

En el bloc republicà ha quedat al davant JxC, una llista feta a corre-cuita, amb l'avantatge de tenir com a cap de llista el president del govern destituït il·legalment i il·legítimament que ha pogut participar a la campanya electoral des de Brussel·les
 
Dintre del bloc dels nacionalistes, el 21-D els poders fàctics de l'estat (IBEX 35, mitjans de comunicació, aparells de l'estat, etc.) varen posar tots els ous (que varen ser molt abundants) en una sola cistella, la de C's. De fet, és l'únic partit d'aquest bloc que veu augmentar els seu nombre de vots totals i d'escons. En canvi, el PP té una sagnia de vots i d'escons impressionant. I el PSC que guanya un escó i aparentment uns 82 mil vots, en realitat (si sumem els vots de 2015 de PSC i Unió ja que ara es presentaven junts), ha perdut quasi 21 mil vots en relació al 2015.

En el bloc republicà ha quedat al davant JxC, una llista feta a corre-cuita, amb l'avantatge de tenir com a cap de llista el president del govern destituït il·legalment i il·legítimament que, d'altra banda, ha pogut participar a la campanya electoral des de Brussel·les; ha fet molt bons resultats sobretot a la Catalunya interior, i particularment a les circumscripcions de Girona i Lleida. Molt a prop ha quedat ERC, tant en vots com en escons, (amb l'inconvenient de tenir el cap de llista a la presó) que, d'altra banda, ha quedat segona a totes les circumscripcions i amb un augment molt important del vot, especialment i significativament a les poblacions de les àrees metropolitanes. Ambdós partits han tret profit de la polarització de la campanya i la tendència al vot útil.

Finalment, la CUP ha perdut un nombre significatiu de vots i d'escons per diversos factors: una part del vot del 2015, si no hagués existit JxS, probablement hagués anat a ERC; la campanya del 21-D ha estat molt condicionada pel vot útil degut a la polarització i a l'exili o empresonament d'una part del govern legítim. Amb tot, la CUP fidelitza quasi 195 mil vots, un 54% més que el 2012, i més que els que treu el PP.

No hi ha una sola dreta o una sola esquerra, i alguns partits que tradicionalment es consideraven en una banda ara semblen estar a l'altra. Per parlar-ne, ens hem de fixar sobretot en les polítiques econòmiques, socials i de regeneració democràtica i lluita contra la corrupció
 
Ja s'ha assenyalat abans la dificultat d'analitzar els resultats des de la perspectiva esquerra-dreta degut a la gran polarització. D'altra banda, no hi ha una sola dreta o una sola esquerra, i alguns partits que tradicionalment es consideraven en una banda ara semblen estar a l'altra. Per parlar de l'eix esquerra-dreta, ens hem de fixar sobretot en les polítiques econòmiques, socials i de regeneració democràtica i lluita contra la corrupció. Només alguns apunts en aquest sentit.

Ja fa molt temps que el PSOE ha dut a terme unes polítiques econòmiques i socials o de regeneració democràtica molt semblants a les de la dreta (l'extrem centre) i no poden ser considerats ja d'esquerres: són el liberalisme "social". No hi ha massa dubtes en què tant el PP com C's formarien part del grup dels conservadors liberals de dreta. Més complicat resulta classificar JxC, amb una llista de gent força diversa; tanmateix, si s'analitza el currículum dels diputats escollits, amb contades excepcions, són ex consellers del PDeCAT, ex càrrecs de confiança de governs, autonòmics o locals, de CDC o del PDeCAT, i/o persones de confiança personal de Puigdemont. Per tant, probablement es podria dir que són liberals, des del centre dreta al centre esquerra. Pel que fa a ERC, tot i que el seu líder va dir públicament que són els "true liberals", hi coexisteixen diferents sensibilitats de la socialdemocràcia, sabent que la tradició de les socialdemocràcies nòrdiques o britàniques és força diferent de la d'Alemanya o França. Pel que fa a CeC-Podem també hi conviuen diferents tendències, però la majoritària es mou també en l'àmbit de la socialdemocràcia d'esquerra, encara que amb una minoritària que es defineix com a anticapitalista. Finalment, pel que fa a la CUP, on hi coexisteixen també diferents trajectòries, des de la perspectiva de les polítiques econòmiques, socials i de regeneració democràtica, crec que se la pot considerar globalment com a radicalment anticapitalista.

dimarts, 16 de gener de 2018

D'on venim? Cap a on anem?


Fa uns dies Nació Digital em va publicar aquest article que reprodueixo.

Tribuna oberta

D'on venim? Cap on anem?

«Els primers que varen acceptar aquest 155 van ser el president i el govern de la Generalitat quan no van fer res per a oposar-s'hi»

| 10/01/2018 a les 12:24h

La lluita per la independència dels Països Catalans té una llarga història. Però, si ens limitem a Catalunya i al darrer període hi ha alguns moments clau. Fins el 2012 l'independentisme era una part petita de l'electorat català. I la seva capacitat de mobilització era bastant limitada.

És va intentar la reforma de l'Estatut (aprovada el 30/09/05). Va ser retallat primer per Zapatero i Mas i desprès pel Congrés dels Diputats. Malgrat això, va ser aprovat en referèndum però amb una participació inferior al 50% dels electors. Tanmateix, el Tribunal Constitucional va tornar a retallar-lo el 2010, i com a reacció, el 10/07/10 es van manifestar més d'un milió de persones. Al mateix temps, el 13/09/09 es va fer la consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt. Després, més de 500 municipis varen celebrar també consultes fins a la de Barcelona el 10/04/11. Hi va haver una mobilització creixent per la independència.

El 2012 l'ANC (l'Assemblea Nacional de Catalunya) va endegar les activitats per a la independència de Catalunya. En general, conjuntament amb Òmnium Cultural. Entre altres activitats, les més importants han estat els 11-S de cada any. Tots d'una gran importància qualitativa i quantitativa. Però, la Diada del 2012 va tenir una importància especial: l'organització va ser totalment desbordada tant per la quantitat de participants com pel clam unànime per la independència. Des d'aleshores, les institucions, els partits polítics i les organitzacions civils han anat a remolc de la gent. La gent ha estat, i continua essent, la força principal i essencial en el camí cap a la independència i la república.

La consulta del 9-N de 2014 va suposar una mobilització importantíssima, sobretot perquè la gent sabia que no tindria cap repercussió efectiva. I malgrat això molts van anar a votar. Aleshores varen començar a manifestar-se diferents posicions estratègiques sobre el que calia fer. Unes posicions que, amb matisos, han continuat presents fins avui. Està demostrat que els independentistes/republicans catalans som gent no violenta. Però no és el mateix el pacifisme passiu que la no violència activa que, en algun moment, requereix la desobediència i un enfrontament (no violent) amb els aparells de l'Estat. Com el dels insubmisos/objectors de consciència, Gandhi, Luther King, o Rosa Parks. I entre els independentistes/republicans hi ha de tot, i en els partits i organitzacions socials també. D'altra banda, entre els pacifistes passius que volen negociar (és possible fer-ho quan ni l'estat ni la UE ho volen?), hi ha també diferències. Hi ha els que voldrien negociar realment la separació i el naixement de la república i hi ha els que estarien disposats a arribar a acords més prosaics (pacte fiscal/concert econòmic, estat federal, etc.). Seria interessant saber el que pensen realment els dos milions llargs de persones votants dels partits independentistes/republicans.

Anem, però, a l'1-O de 2017. Ni les institucions, ni els partits, ni les organitzacions civils s'esperaven la participació que hi va haver. I encara menys la defensa aferrissada del dret democràtic a votar davant de la repressió de l'estat espanyol. De fet, pocs dies abans el president de la ANC deia que un milió de vots ja seria un èxit, i tant l'ANC com Òmnium recomanaven fer cues ordenades i pacífiques passives davant dels col·legis electorals. Ni el Govern, ni els partits, ni les organitzacions civils, cap d'ells, s'esperaven una participació tant massiva, i encara menys una defensa tant aferrissada dels llocs de votació. Com que no s'esperaven aquest èxit indubtable, referendat el 3-O, segurament no tenien prou preparats els passos següents per a fer realitat la República: el control del territori, el reconeixement d'alguns països, i el finançament del període de transició. Almenys això és el que sembla.

Després de l'1-O i el 3-O la situació era la següent: l'estat espanyol estava molt tocat, ja que no havia pogut evitar el referèndum tot i una repressió totalment desmesurada (condemnada, evidentment a Catalunya i també als principals mitjans de comunicació internacionals) i sense saber que fer políticament. Pel contrari, els independentistes/republicans havien sortit victoriosos i tenien la iniciativa política. Però calia utilitzar-la immediatament. No tenia cap sentit deixar passar els dies sense prendre decisions polítiques i esperar fins el 27-O quan l'Estat ja havia tingut temps de reaccionar i preparar la seva contraofensiva: 155, detencions i presó, repressió i limitació de les llibertats bàsiques, etc.

El president i el govern de la Generalitat havien d'aprofitar la iniciativa política que tenien i actuar immediatament el 4-O. I crec que tenien dues possibilitats: primera, la més arriscada, (sempre suposant que les coses estaven mínimament preparades) declarar la independència i el començament de la República i estar disposats a defensar-la amb la no violència activa; segona, si no s'era capaç de dur a terme l'anterior, convocar eleccions al Parlament en les que (donat que es tenia la iniciativa política, que el independentisme/republicanisme havia sortit victoriós l'1-O i el 3-O, que havien sorgit nous actors de mobilització popular importants (CDR) i que l'Estat estava en situació de xoc) era molt possible una victòria clara -en vots i en escons- de les forces republicanes. I no cal entrar en la discussió bizantina de si aquestes eleccions haurien estat autonòmiques o constituents, absurda sobretot perquè després ens hem menjat amb patates unes eleccions il·legals i il·legítimes, convocades des de Madrid i estant en vigor el 155.

Però, institucions, partits i organitzacions civils es varen quedar paralitzats i varen deixar passar la gran oportunitat d'utilitzar la iniciativa política que tenien. I així fins el 27-O quan es fan les coses tard i malament, i sobretot quan l'Estat ja havia tingut temps d'acomodar-se i preparar-se. I una part del Govern se'n va a l'exili (per internacionalitzar el conflicte, es diu, cosa que no sé si s'ha acabat d'aconseguir) i una altre part del Govern es queda, per anar en alguns casos a la presó, com ja hi havien anat anteriorment els presidents de l'ANC i d'Òmnium. Una presó (i un exili) incomprensible (com han explicat una gran quantitat de juristes) que demostra la manca d'independència judicial a l'estat espanyol, així com el caràcter molt dubtosament democràtic, i clarament repressiu, de l'estat postfranquista. Però sembla que a Europa i a una gran part dels països europeus ja els hi va bé.

Políticament, el més important del 27-O (i dies successius) no és la declaració de la república -que no està clar si es va arribar a produir- sinó la seva suspensió. I sobretot l'acceptació del 155 i de la intervenció de la Generalitat sense oposar quasi cap resistència, i amb molts alts càrrecs del sottogoverno de JxSí que han continuat treballant fins avui pel govern espanyol que és qui mana a la Generalitat amb l'aplicació del 155. És sorprenent també que s'interpreti la fi de l'operació policial que va començar abans del 1-O com un fracàs del 155, quan justament crec que demostra el seu èxit: ja no els hi fan falta i per tant ja se'n poden anar. La colla del 155 va fracassar a les urnes el 21-D però ha aconseguit, amb la repressió, la presó, les amenaces, obstruir i limitar els camins de les forces republicanes.

Per això produeix una certa sorpresa que ara s'utilitzin arguments com: "si després dels resultats de les eleccions del 21-D no és restitueixen el president i el govern legítims de Catalunya, voldrà dir que s'accepta el 155". Però si els primers que varen acceptar aquest 155 varen ser el president i el govern de la Generalitat quan no varen fer res per a oposar-s'hi!! Diuen que no es podia, perquè es tenien informacions de que l'estat desfermaria una repressió que no es podria suportar. No ho poso en dubte però, en tot cas, sempre serà una incògnita irresoluble.

Fetes les eleccions del 21-D, el republicanisme/independentisme ha tornat a guanyar (no amb més del 50% dels vots però si amb més vots i escons que el nacionalisme espanyol), i ara què? Crec que no té cap sentit la proposta (o el globus sonda?) de que "o es restitueixen el president i el govern que hi havien el 27O o cal tornar a fer eleccions", com si res no s'hagués deixat de fer el 4-O i el 27-O per part del govern de la Generalitat i com si no s'hagués aplicat el 155, avui encara vigent. Que es pretén amb aquesta proposta, maximalista i forassenyada des del meu punt de vista? Anar repetint les eleccions fins que els republicans/independentistes es cansin, fastiguejats per la manca de govern i d'alternatives clares, i acabin guanyant les forces nacionalistes espanyoles? Sembla una gran alternativa per a aquestes darreres.

Un camí passaria per la tornada de Puigdemont i la crida a la ciutadania per defensar, de forma no violenta però activa, el president, el Govern i la república. Seria, si ho he entès be, una proposta semblant a la de la CUP, però no sembla que ni JxCat ni ERC estiguin en aquesta onda. Cosa que, des del seu punt de vista, té lògica, ja que significaria acceptar que el 27-O i dies successius es va cometre un error quan no es va cridar a defensar la República en termes reals (i deixar-la en una declaració simbòlica) ja que hi podien haver uns suposats escenaris de "violència extrema" per part de l'estat espanyol.

Crec que ara cal ser eminentment pràctics, i el més important és ampliar la majoria republicana. Això vol dir, d'una banda, enfortir el discurs nacional enfront del discurs nacionalista essencialista -una cosa que fa anys que repeteix Josep-Lluís Carod-Rovira i hi ha tornat a insistir fa poc en un article molt interessant- i, d'altra banda, governar, i governar be (cosa que difícilment es pot fer a distància) amb unes polítiques econòmiques i socials i de regeneració democràtica dirigides a la majoria de la població, i especialment a les classes més desafavorides. Un govern que, evidentment, també hauria de fomentar la mobilització pels presos i contra la repressió, per la recuperació de les institucions i per agafar forces per fer realitat els ideals de la república. Coses potser no massa èpiques i que no tindran resultats immediats, però no veig, ara com ara, cap altra alternativa.

Es tracta també de recuperar les institucions catalanes (Parlament i Govern) per part dels que han guanyat les eleccions: els republicans/independentistes. Estem en un sistema polític en que són les majories en escons les que permeten configurar les majories a la mesa del parlament i l'elecció del president del govern i, per tant, del govern. Els nacionalistes espanyols haurien de fer allò que tant han predicat: complir la llei i deixar que la llei funcioni. I els republicans haurien de ser pràctics, ser conscients que ara és més important el què (recuperar les institucions de Catalunya i donar-los un contingut social i de regeneració democràtica) que no el qui (oblidem-nos de noms propis si us plau), amb un com que està clar: aplicant els resultats de les eleccions.

Recordo ara el que deia Joan Tardà en una entrevista el desembre de 2016: "Mai en la història contemporània de Catalunya no havíem tingut les eines que tenim per a proclamar la República: majoria al parlament i govern independentista. Una part important del poble ha posat en mans dels dirigents polítics la possibilitat de fer-ho. Si no ho féssim no valdrien excuses de mal pagador i dir que la culpa és d’Espanya... Ara tot depèn només de nosaltres. Només podem perdre si no tenim coratge o si no sabem fer-ho". I també, "Per això dic que si el nostre govern no compleix se n’haurà d’anar cap a casa... El poble no perdonaria". Amb altres paraules, aquí ningú és imprescindible, encara que tothom sigui necessari, i menys si no s'ha acabat de saber-ho fer o ens hem arronsat, almenys una mica, no proclamant i defensant la república i acceptant el 155. Per això si algú se'n ha d'anar a casa no és cap drama, hi ha altra gent que pot ocupar el seu lloc. I potser fins i tot seria positiu que arribés sang nova, idees fresques, etc.

 

dissabte, 16 de desembre de 2017

Desequilibris europeus


Aquest és l'article que avui em public El PuntAvui:

Tribuna

Desequilibris europeus

Els desequilibris del sector exterior haurien d’estar més presents en els debats de política econòmica. Els de la balança per compte corrent, d’una banda, i els del deute extern dels països, de l’altra. Uns desequilibris que, evidentment, estan relacionats. La balança per compte corrent és el saldo dels intercanvis de bens i serveis (les exportacions menys les importacions) més (o menys) el saldo de les rendes i les transferències entre el país i la resta del món. Les variacions en el saldo de la balança per compte corrent faran augmentar o disminuir el deute dels països amb l’exterior, és a dir el patrimoni o l’endeutament net del país en relació a la resta del món. Pel que fa a la balança per compte corrent, a Europa hi ha països que tenen un superàvit molt important. Alemanya –el país més significatiu per la seva importància quantitativa– tenia el 2017 un superàvit del 8,1% del PIB (i ha estat per sobre del 4% des de 2004). En una situació semblant es troben Holanda, Suïssa, diversos països nòrdics (Dinamarca, Suècia, Noruega) i, en menor mesura, Àustria. Per contra, entre els països amb més o menys dèficit s’hi troben el Regne Unit, França, Bèlgica i Finlàndia. Hi ha, d’altra banda, els casos de Grècia, Espanya, Itàlia i Portugal que van arribar a tenir uns dèficits rècord a la segona meitat dels anys 2000; ara han arribat a l’equilibri o a un petit superàvit, a partir de l’aplicació d’unes polítiques molt dures d’austeritat i de reformes laborals i de disminució dels salaris (el que s’ha anomenat desinflació competitiva) –ja que l’existència de l’euro impedia la devaluació de la moneda– amb un estancament o disminució de la demanda interna i el conseqüent dèbil creixement o disminució del PIB.

Com a conseqüència de l’evolució de la balança per compte corrent, hi ha alguns països que han anat acumulant un important endeutament amb l’exterior (per exemple el 2016, Grècia el 138% del PIB, Espanya el 84%, França el 16%, Itàlia el 10%). Per contra, altres països s’han convertit en creditors nets importants (com Holanda amb el 69% del PIB o Alemanya, el 54%).

Com ja van assenyalar Keynes i els seus deixebles postkeynesians (Meade i altres), o com es preveu teòricament als Tractats de la UE, aconseguir minimitzar aquests desequilibris és important per a un bon funcionament de l’economia mundial. Tanmateix, en el capitalisme (també en l’estadi neoliberal) sempre es dona una contradicció entre els interessos dels capitalistes individuals, que volen maximitzar els beneficis (i, per tant, reduir els salaris dels seus treballadors), i els interessos dels capitalistes com a classe social, que necessiten vendre el que produeixen i, per tant, que la renda per comprar-los (bàsicament els salaris) sigui prou elevada. Si no, han de buscar mercats exteriors. En aquest cas i de la mateixa manera, es produeixen també uns desequilibris en que els països més competitius no volen renunciar al seu estatus de superàvit exterior i de creditors, cosa que provoca que altres països hagin de tenir dèficits exteriors o/i, en el llarg termini, s’hagin d’endeutar amb l’exterior.

dimarts, 12 de desembre de 2017

Dignitat, confiança i coratge


Aquest és l'article publicat a la Directa sobre la biografia/les memòries d'August Gil Matamala.



Dignitat, confiança i coratge

05/12/2017
He devorat la magnífica biografia d'August Gil Matamala (AGM), que es llegeix d'una tacada, sense poder-la deixar. Principalment, en el meu cas, perquè una part de la seva història política és també, parcialment només, la nostra/meva història. Tot i que, sens cap mena de dubte, ell l'ha viscuda amb més intensitat, coherència i continuïtat. I amb molta més diversitat com a polític, advocat laboralista, defensor dels drets humans i defensor dels presos polítics independentistes. M'ha fet rememorar, doncs, moltes coses i molts episodis de la meva pròpia vida. Hi ha contribuït també que és un llibre que, tot i que fet a sis mans (David Fernández i Anna Gabriel amb l'ajut de Julià de Jòdar) o a deu mans (si comptem la seva parella, Maribel, i el mateix AGM), està molt ben escrit, acompanyat d'uns poemes i d'unes cites molt ben triats, així com d'una successió dels fets més importants ocorreguts durant la seva vida fins ara.

Jo era més jove i, per tant, ell ja portava a les espatlles una lluita política molt important, quan va començar a despertar-se la meva consciència política i social en arribar a la universitat a finals de 1967. En aquells temps, la universitat bullia políticament, i si formaves part de la minoria més preocupada pels temes socials i polítics, de lluita contra la dictadura bàsicament, entraves en contacte amb molt grups polítics i, sens dubte, amb el que, en aquell moment era el més important en la lluita antifranquista, el PSUC. Com molt bé explica el llibre, els debats sobre la ideologia i sobre l'estratègia i la tàctica del que aleshores era el partit majoritari de l'oposició a la dictadura franquista van ser molt intensos i varen provocar l'aparició de diferents grups polítics que veien les coses de manera diferent (veure capítols 6 i 7 del llibre). Personalment, em vaig trobar participant en un d'aquests grups universitaris (del que es parla a la pàgina 238 del llibre) just abans d'anar-me'n a fer el servei militar (normal) l'any 1972. De fet, la mort de Carrero Blanco em va agafar a pocs dies d'acabar el servei militar a Saragossa.

I va ser aleshores, l'any 1974, quan vaig conèixer personalment August Gil Matamala, quan l'amic Joan Oliver em va convidar a les reunions que, un reduït grup de persones, fèiem a casa del propi August, d'en Joan o d'algun altre, tal com s'explica en el llibre (bàsicament al capítol 8). Tot i que, per diverses circumstàncies, la meva participació va ser més discontinua que la dels que lideraven el grup, entre ells sens dubte l'August, em va permetre un gran aprenentatge teòric i polític (jo era dels més joves), així com la participació en l'elaboració d'alguns escrits que van sortir del grup i en algunes lluites polítiques importants del moment. Que jo recordi ara, contra les condemnes de Puig Antich i Txiki i companyia, contra la reforma del franquisme i la restauració borbònica, i conseqüentment, contra la Constitució de 1978 i l'estatut d'autonomia de 1979.

A partir d'aleshores, i durant pràcticament vint anys, jo em vaig dedicar bàsicament a la vida professional, com a professor d'universitat i com a assessor per a diverses administracions públiques (locals, autonòmiques, estatals i europees), sobretot en temes de desenvolupament local i regional, com a articulista en alguns diaris i fins i tot com a tertulià televisiu als Matins de TV3, bàsicament en temes econòmics. Això no vol dir que m'hagués desinteressat per la política sinó que, durant un temps, em vaig mantenir distanciat de la política activa, més enllà de la col·laboració, en temes econòmics, amb algun grup parlamentari aleshores a l'oposició. Sempre però, en aquell temps i fins ara, vaig seguir (i he seguit) el que feia AGM -que m'havia impressionat molt, i molt positivament, tant des del punt de vista polític com personal, quan el vaig conèixer- a través de la premsa o de les notícies que m'arribaven d'amics i coneguts comuns.

Hi ha molts adjectius o substantius que poden definir l'August Gil Matamala que jo vaig conèixer, i que després he seguit més o menys de lluny, i que els autors de la biografia -o aquells als que demanen la seva opinió- fan servir. A mi, però, em satisfà molt la cita que els autors fan de Hannah Arendt: "Dignitat i confiança i cert coratge. Tot el que constitueix la grandesa de la humanitat continua sent essencialment el mateix a través de tots els segles". O també la que utilitzen de Rosa Luxemburg: "Allò important en la vida és no perdre mai perspectiva, veure-ho tot com un tot, mantenir la calma i no deixar mai d'esbossar un tímid somriure". Humanitat, harmonia, discreció, rigor, ètica, elegància, coherència, integritat són, entre moltes altres, paraules que surten al llibre per caracteritzar la persona, el polític, l'advocat, el defensor dels drets humans, tota la seva personalitat multidimensional. Com diu Julià de Jòdar en el pròleg, la vida d'AGM, com la història del país, ha estat marcada per dos fets fonamentals en la lluita política de l'esquerra radical: "contra l'explotació a través de la defensa dels treballadors i contra l'opressió a través del compromís amb l'alliberament dels Països Catalans", en un moment en què, com diu ell mateix, es necessitava, entre altres coses (voluntat, anàlisi, ideologia, estratègia), "l'endurança de la solitud".

Aquest llibre explica la història d'una persona -un lluitador infatigable i insubornable-, però també una part de la història del nostre país, particularment dels que normalment en són menys protagonistes, les classes populars. És un llibre que als que ja tenim una certa edat ens recorda moltes coses del nostre passat, però que pot ser també un estímul de coneixement i un revulsiu polític per a la gent jove d'avui.