divendres, 19 de febrer de 2016

La inestabilitat financera segons Minsky



Avui El PuntAvui em publica aquest article. Si algú vol saber més sobre Minsky ho pot trobar en aquesta entrada del bloc.

La inestabilitat financera
Antoni Soy, professor d’Economia Aplicada a l' Universitat de Barcelona

A Muriel Casals

Ara que torna a preocupar, i molt, la inestabilitat financera pot ser útil recordar el que en deia Hyman Minsky. Segons Minsky, la oferta monetària creix i es contrau quan els banquers s'adapten a les demandes dels clients: si el negocis van bé donen préstecs, però si van malament no presten. El comportament del crèdit bancari amplifica el cicle econòmic modern, un cicle financer, que pot augmentar la inestabilitat i portar a la crisi.
En la fase actual del capitalisme, el "money manager capitalism" per Minsky, dominen els bancs a l'ombra i els mercats financers, poc regulats, amb enormes quantitats de fons que busquen la major rendibilitat. Alhora, les innovacions financeres fan créixer el deute privat respecte als ingressos i hi ha major dependència d'un volàtil finançament a curt termini. Predominen les "finances" sobre la "indústria", es concentren la renda i la riquesa en les classes superiors, es redueix la regulació del govern a les institucions financeres, augmenten les ràtios de deute i les operacions de "titulització" del deute, i desapareixen les barreres al comerç i als moviments de capital internacionals. Per tant, la possibilitat d'una crisi en el sistema financer és cada cop més gran, com es va veure el 2007: "el moment o la crisi Minsky".
Minsky interessa perquè va preveure la crisi financera mundial que venia. Alguns van advertir de la possibilitat d'una crisi a principis dels 2000s, però Minsky ho va fer mig segle abans. Per ell, la fragilitat financera havia crescut tendencialment des de la dècada de 1960, de manera que un altre 'Gran Crash' com als 1930s podia tornar a produir-se. Amb tot ara, almenys als EUA, tot i la recessió i el col·lapse del sistema financer, l'existència de la Reserva Federal i del Tresor han salvat l'economia d'una gran depressió. Però bàsicament s'han salvat les institucions financeres que van causar la crisi, però l'economia està molt feble, la desigualtat ha augmentat, l'atur és alt, les condicions del mercat laboral són pitjors i els bancs s'han fet encara més grans i més perillosos que en la vigília de la crisi.
La "Teoria General" de Keynes (1936) va identificar dos defectes fonamentals del capitalisme : l'atur crònic i la desigualtat excessiva. Aquesta posa massa ingressos en mans dels rics, que prefereixen estalviar que gastar. Això deprimeix la demanda i provoca atur.
Minsky n'hi va afegir un tercer: la inestabilitat és una característica normal del capitalisme modern. L'estabilitat persistent no es pot aconseguir perquè la incertesa sobre l'eficàcia de les polítiques i els canvis en els comportament dels agents econòmics i les oportunitats de negoci faran que la política d'estabilització sigui menys eficaç i fan probable la depressió i la deflació del deute: "l'estabilitat és desestabilitzadora".

dilluns, 15 de febrer de 2016

divendres, 5 de febrer de 2016

Sobre el deute, la crisis i la independència de Catalunya



Aquests darrers dies s'ha parlat de fins a quin punt els creditors d'España (organismes internacionals -BCE, FMI, UE-, institucions financeres, "bancs a l'ombra", mercats financers) podien estar interessats en la independència de Catalunya, en funció de si una Catalunya independent podia ser més fiable, a l'hora de retornar els seus deutes, que l'estat espanyol.

Jo no tinc la resposta. No tinc contactes amb aquests creditors i no sé el que realment pensen. Tanmateix, crec que pot ser interessant repassar les dades que existeixen, i que s'han representat en alguns gràfics, i fer-ne algun comentari.

Una primera cosa que és important dir, i en la que sembla que actualment ja pràcticament tothom coincideix, és que el deute públic no ha estat la causa de la crisi que varem començar a viure el 2008. Al revés, n'ha estat la conseqüència. La crisi sorgeix com a conseqüència d'un excessiu i creixent endeutament privat (famílies i empreses) que es produeix bàsicament amb l'exterior i, per tant, dona lloc a un dèficit també creixent de la balança per compte corrent (amb l'exterior).


Això, de moment, va produir una bombolla immobiliària i financera i creixement econòmic. Fins que els mercats financers es donen compte que han pres riscos excessius i tallen el crèdit de cop. Aleshores comença el que se'n ha dit la deflació del deute, la recessió, el creixement de l'atur i en conseqüència la crisi. El sector privat es comença a desendeutar i, al mateix temps el sector públic es va endeutant per fer front a les despeses de la crisi i, molt particularment, per salvar els bancs i les caixes. I perquè seguint a Godley i deixebles en la teoria dels saldos sectorials, en un moment de crisi el sector privat tendeix a desendeutar-se i el sector públic a endeutar-se.

Fixem-nos que el deute públic espanyol que estava al 42,5% del PIB el 1990 i que després de pujar fins el 67,5% torna a baixar fins el 35,5% el 2007. Era el moment en que l'economia creixia molt amb el boom immobiliari i financer, els ingressos públics augmentaven de manera molt important i el sector públic arribava atenir superàvits de 2005 a 2007. És a partir de la crisi que el deute públic comença a créixer molt ràpidament, fins a arribar al 98,6% el 2015. El pes del deute públic sobre el PIB quasi s'ha triplicat des dels seus valors de 2007.


I el que passa a España també passa a Catalunya, tot i que el pes del deute públic sobre el PIB és molt inferior en el cas català que en el cas espanyol: una tercera part en el 2014. Tanmateix, el pes del deute públic sobre el PIB ha estat creixent molt més ràpidament a Catalunya que a España: des de 2007 (veure l'índex en base 100 el 2000) s'ha més que quadruplicat a Catalunya mentre que a España no ha arribat a triplicar el seu valor.


Com ja s'ha comentat anteriorment, el que ha estat i encara és realment important a España (no conec que hi hagi dades per Catalunya) és l'endeutament privat dels sectors no financers, el de les famílies i les empreses. Aquest endeutament que no arribava al 91% de PIB a principis de 1995 es va enfilant fins a suposar el 218% del PIB a mitjans de 2010, quan la crisi ja estava en marxa, i irònicament quan més es parlava de l'endeutament del sector públic com a causant de la crisi. A partir d'aquell moment, el sector privat, tant les famílies com les empreses comença a desendeutar-se i a mitjans del 2015 l'endeutament dels sectors privat no financers és del 175,7% del PIB.

Com es veu, doncs, el pes de l'endeutament privat és sempre i en tot moment molt més important que l'endeutament del sector públic: en percentatges del PIB, més d'un 25% més el 1995, més del 157% més en el moment de màxim endeutament privat el 2010, més del 77% més a l'actualitat. Per tant, els mercats financers segur que estan preocupats per l'endeutament públic de l'economia espanyola (i catalana) però segur que ho estan molt més per l'endeutament privat que, com ja s'ha dit era i és molt superior que l'endeutament públic.