Molt recentment l'Association Française d'ÉconomiePolitique-AFEP ha publicat el "Manifestper una economia pluralista". És un crit d'alarma sobre els perills que
suposa deixar que una única corrent de pensament econòmic monopolitzi tot el
debat. Però aquesta és la situació avui, en gran part, en el mon universitari i
de la recerca on una determinada concepció de l'economia, l'aproximació
neoclàssica, s'ha convertit en dominant ("mainstream") i s'ha
transformat en la "ortodòxia". Per això, el manifest demana defensar
i garantir el pluralisme en economia, perquè si no n'hi ha no hi podrà haver avenços
en l'economia com a ciència social, ni tampoc un debat democràtic informat i
rigorós.
En principi, l'existència
d'una aproximació dominant en economia no és un problema en si mateix. Si
converteix quan la dominació no és només intel·lectual sinó que és també
institucional i política. És a dir, quan es converteix en ortodòxia, quan no
defensa únicament una manera de resoldre els problemes econòmics sinó que, al
mateix temps, vol ser qui defineixi, de forma exclusiva, els problemes
econòmics que cal resoldre. L'ortodòxia es converteix en una doctrina que
funciona com una fe quasi religiosa. Els que s'hi oposen són rebutjats de
diverses maneres com ho serien els heretges o els blasfems. Els que formen part
de l'ortodòxia econòmica tenen una posició de poder i es creuen en possessió de
la veritat. Per tant, creuen que sempre tenen raó, que són els únics que fan
ciència econòmica, i els hi costa molt posar en dubte els coneixements que
comparteixen i que els hi asseguren aquesta "superioritat". Aquesta
posició tant poc científica fa que els seus coneixements es puguin convertir
fàcilment, almenys en part, en prejudicis i que tendeixin a viure en un mon
cada cop més allunyat del mon real, i amb uns criteris de rigor formal i
instrumental que prevalen sobre els criteris de pertinença empírica i de
contingut teòric previ. No hi ha dubte que hi ha una certa diversitat dintre
dels economistes ortodoxes però aquesta sempre fa referència a les hipòtesis
auxiliars o secundàries i mai a les principals o essencials.
Els economistes
ortodoxes, a partir de la seva creença absoluta en l'eficiència dels mercats
financers, pensaven que era impossible que s'esdevingués una crisi econòmica.
Per això van ser incapaços de veure a venir la gran crisi que ara estem vivint,
molt especialment a la Unió Europea. Al contrari del que va preveure, ja fa
molts anys, Minsky o del que varen entreveure altres economistes de diferents
corrents de pensament econòmic heterodoxes que insistien en els perills de les
dinàmiques especulatives.
D'això es pot concloure
que la comunitat dels economistes ha estat mancada de debat i de controvèrsies.
I que aquesta quasi unanimitat ha afavorit la seva ceguesa davant de la
realitat.
En una societat
democràtica és normal i sa el dubte, la crítica, el debat. Perquè això permet
als ciutadans poder determinar el seu futur de la manera més clara i
fonamentada. Això és la base de la vida democràtica: el interès col·lectiu es
construeix amb la confrontació d'idees i d'opinions. Però això es converteix en
impossible quan, malauradament, la legitimitat de la diagnosi econòmica està
monopolitzada per certs interessos o determinades concepcions del mon.
Aleshores, es produeix la imposició d'una determinada solució que es presenta
com la única alternativa creïble i possible : és el que s'ha anomenat el
"pensament únic" o el TINA ("There Is Not Alternative").
Però, en una societat
oberta i equilibrada convé que l'ensenyament i la recerca en general, i de
l'economia en particular, sigui pluralista. No hi ha cap altra manera de fer
progressar realment el coneixement, ni de que hi hagi un debat democràtic
eficaç. I això suposa, com a mínim, que hi hagi una diversitat d'aproximacions
econòmiques. I així ha estat des dels orígens de l'economia: hi ha hagut
pluralitat d'aproximacions i contínues controvèrsies que han fet avançar la
disciplina econòmica. Unes controvèrsies sobre els conceptes bàsics i
fonamentals de la disciplina. Aquesta ha estat la riquesa històrica de
l'economia i el que l'ha feta progressar. Recordem, només al segle XX, els noms
d'alguns economistes heterodoxes, entre d'altres: Keynes, Schumpeter, Veblen,
Kalecki, Minsky, Hayek, Galbraith, Robinson, Sraffa, Pasinetti.
L'existència de diferents
línies d'investigació i de diversos paradigmes (neoclàssic, post keynesià,
institucionalista, marxista, etc.), cadascun amb les seves arrels històriques i
amb els seus propis programes de recerca, suposa l'existència de diferents
mètodes i construccions formals, diversos punts de partida de les investigacions,
conceptes i assumpcions variats, diferents criteris en l'elecció del contingut
i l'objecte de l'economia i diverses actuacions de política econòmica. Els que
no formen part de la ortodòxia neoclàssica se'ls anomena com a
"alternatius", "crítics" o "heterodoxes".
La democràcia, també
dintre de la universitat, significa no només el govern de la majoria, sinó
també l'existència d'unes institucions pluralistes que garanteixin que les veus
minoritàries puguin expressar-se, explorar noves vies, alimentar els debats. La
democràcia, igual que la ciència, no es pot basar en un únic punt de vista, tot
fent desaparèixer els altres. El pluralisme és l'aliment imprescindible de la
democràcia.
Però, especialment en els
darrers anys, hi ha massa indicis per a témer una desaparició i extinció
d'aquest pluralisme, que havia existit històricament, i la progressiva
imposició d'una ortodòxia i, per tant, la marginalització dels corrents
heterodoxes, a partir de la imposició de les regles esbiaixades i arbitràries del
corrent majoritari dominant -amb la falsa aparença d'una estimació imparcial i
objectiva- pel que fa als criteris d'avaluació de la recerca i per a l'accés al
professorat universitari: classificació de les revistes on es publica que no
inclouen a revistes heterodoxes; format estàndard dels articles o de les
presentacions a conferències i congressos. I això portarà inevitablement a un
empobriment tant de la recerca com de l'ensenyament de l'economia. No estem en
la situació que el premi Nobel Wassili Leontieff assenyalava el 1983 de que
"els mètodes usats per mantenir la disciplina intel·lectual en els
departaments d'economia més influents d'aquest país (EUA) poden recordar
algunes vegades als que utilitzen els marines per a mantenir la
disciplina" perquè els que ara s'utilitzen són més sofisticats i de
caràcter bàsicament ideològic.
Els economistes ortodoxos
privilegien els criteris formals en detriment dels criteris substancials
lligats a les virtuts usuals de l'esperit científic i de recerca: el dubte
metòdic sobre totes les idees, incloses les més admeses; el interès per les
qüestions més importants i no per les més gratificants; la recerca no
oportunista d'una millor comprensió del mon i, per tant, de la veritat. La
utilització de les matemàtiques és molt important però en cap cas han de
precedir a la reflexió teòrica sinó que, al contrari, les matemàtiques s'han
d'utilitzar en funció de (com a instrument) de la reflexió teòrica. Els
instruments analítics basats en les matemàtiques no poden, en cap cas, portar a
la no consideració dels fenòmens econòmics més importants i significatius, ni
poden fer-nos oblidar les interpretacions econòmiques que hi ha al darrera de
les descripcions formals matemàtiques.
"No és només
l'economia mundial la que està en crisi. L'ensenyament de l'economia també ho
està, y aquesta crisi té conseqüències molt més enllà de les aules
universitàries. El que s'hi ensenya forma les mentalitats de la propera
generació de polítics i, per tant, donarà forma a les societats en les que vivim".
Així comença el manifest de més de 70 associacions d'estudiants d'economia de
més de 30 països diferents de tot el mon que s'agrupen a ISIPE. Per això demanen que el mon real torni a entrar a les aules
i que amb ell hi tornin el debat i el pluralisme de les teories, les corrents, els
mètodes i les disciplines econòmiques, perquè això permetria enriquir
l'ensenyament i la recerca i, per tant, revitalitzar l'economia i, a més,
permetria posar-la de nou al servei de la societat. I conclouen que "en
última instància, el pluralisme en l'ensenyament de l'economia és essencial per
a un debat públic saludable. És una qüestió de democràcia".
És semblant al que ja
deien fa més de 25 anys, en una carta de 1988 al diari La Repubblica, un grup plural, de diverses provinences i
tendències, dels principals economistes italians quan llançaven un crit
d'alarma sobre els perills amb els que es trobava l'estudi de l'economia
política. Defensaven que històricament, economia política, reforma social i
consciència civil no se separaven. Però cada vegada més economistes, deien,
s'obliden de l'objecte social de la disciplina, dels seus continguts, i es
centren en l'estudi d'uns instruments analítics cada cop més refinats. Cridaven
a una presa de consciència perquè l'estudi de l'economia política tornés a
tenir com a objectius principals els problemes de la societat concreta en la
seva perspectiva històrica i en el seu marc institucional. El treball de l'especialista
en la millora dels mètodes analítics per als economistes, que és molt
necessari, no s'ha de confondre, deien, amb la feina dels que estudien
l'economia política. Aquesta és una disciplina amb continguts i responsabilitat
social. I, tot i utilitzant les tècniques i els instruments analítics més
refinats i eficaços, si vol complir la seva finalitat ha de ser capaç
d'explicar els resultats assolits i la seva utilitat d'una forma comprensible
per als estudiosos de la societat i per als agents econòmics, socials i
polítics.
O al que assenyalaven
l'any 1992, a l'American Economic Review,
44 economistes molt prestigiosos, de diverses tendències i corrents de
pensament, ortodoxes i heterodoxes, entre els quals diversos premis Nobel, quan
s'inquietaven per les amenaces de monopoli intel·lectual, en els mètodes i en
les hipòtesis, que afectaven a l'economia. I, per tant, feien una crida
"per un nou esperit de pluralisme en economia, que permeti les discussions
critiques i els intercanvis tolerants entre les diferents aproximacions".
Perquè, deien, els economistes s'han convertit en els advocats de la lliure
competència però no la posen en pràctica en el mercat de les idees. I aquest
pluralisme, reblaven, permetrà millorar el rigor científic de l'economia. I
acabaven demanant que aquest pluralisme es pogués expressar "en les formes
del debat científic, en la varietat de contribucions publicades a les revistes
i finalment en la formació i en el reclutament dels economistes".
En definitiva, doncs, cal
constatar i reivindicar l'existència del pluralisme en l'economia, que vol dir
la necessitat d'un debat obert i de fons entre les diferents corrents o
aproximacions existents que discuteixin les seves hipòtesis i confrontin les seves
tesis sobre el funcionament de la societat i del mon reals. Només així hi podrà
haver avenços reals en la ciència econòmica i uns debats que permetin millorar
la vida en societat i la democràcia.
